Article publicat el dimarts, 5 de febrer, al Diari de Girona
El 3 de febrer s’ha celebrat el dia internacional de l’advocat, que coincideix amb la setmana mundial de l’harmonia interconfessional. Es veu que ara hi ha un dia internacional per a tot: de la truita de patates, de les zones humides, de la pizza, pràcticament de tot. L’advocat no podia faltar.
Fa més de 25 anys que em dedico a aquesta digna, complexa i de vegades agraïda –i d’altres no tant– professió, concebuda com una professió liberal i independent, tot i l’impacte que va tenir en la laboralitat en el seu moment. La veritat, no ho hagués dit mai. Jo, seguint la tradició familiar, anava per a jutge o fiscal i, circumstàncies de la vida, vaig acabar anant a fer d’advocat a Barcelona, a un gran despatx, que em va servir per aprendre molt, però sobretot per conèixer a la que avui és la meva dona. Reconec que al principi tenia un cert sentiment d’haver traït la nissaga familiar, i em veia una mica com l’ovella negra de la família. Els meus fills per sort –com m’agrada dir sovint– no han seguit la tradició familiar i ni tan sols s’han dedicat al Dret, així que la nissaga ja ha passat a la història.
La veritat és que conèixer els dos costats del taulell em va ajudar molt a agafar una visió general tant de la professió d’advocat com de la de jutge principalment, més que la de fiscal. Mitja carrera de Dret la vaig fer treballant en un despatx d’advocats (amb poc contingut jurídic en un inici) i l’altra mitja treballant com a funcionari interí en un jutjat d’instrucció. Aquesta doble visió m’ha ajudat molt a entendre dues realitats que es complementen i que són essencials en l’Administració de Justícia, i sobretot a estimar-les i respectar-les.
L’advocat o lletrat és un jurista professional habilitat per exercir el dret que ofereix el seu assessorament i consell jurídic a qui ho necessita. Temuts per uns i venerats per altres, actua en diferents facetes de la vida quotidiana en diferents àmbits, jurisdiccionals (civil, penal, laboral, contenciós-administratiu) i no jurisdiccionals (mediació, prevenció, Compliance). En alguns països de Sud-amèrica també se’ls anomena doctor, encara que no tinguin el doctorat. Cada matí, quan vaig a buscar el cafè i el mini entrepà sota el despatx, em saluden amb un afectuós «doctor» que la veritat m’afalaga molt.
L’origen de la professió la trobem a l’antiga Grècia, lligada als oradors que es dedicaven a preparar els al·legats per als qui havien de comparèixer davant els jutges, que s’havien de defensar per ells mateixos i sense ajuda de tercers. Es diu que el famós Pericles es podria haver considerat com el primer advocat, tot i que ell era estadista i militar, però es veu que gaudia d’una gran facilitat per a l’oratòria, que en definitiva és d’on prové el mot advocat. Etimològicament ve del llatí «advocatus», que a la vegada prové de la expressió «ad auxilium vocatus» que vol dir «aquell cridat per auxiliar» en referència a les persones que acudien en defensa dels interessos aliens.
Tot i que els judicis eren orals, i un s’havia de defensar ell mateix de forma personal, es permetia que es poguessin acompanyar d’un amic o parent, que gràcies a les seves dots d’oratòria aconseguia el favor dels jutges. Va ser ja en l’època de l’antiga Roma, sota el mandat de l’emperador Claudi, que es va legalitzar la professió d’advocat i fins i tot es van regular els seus honoraris. L’edat mínima a l’antiga Roma per exercir l’advocacia era de 17 anys, si bé l’emperador Iustinià va determinar que el Dret s’havia d’estudiar un mínim de cinc anys, i així va ser durant molts anys fins l’època moderna (jo vaig fer la carrera en cinc anys, tot i que ara s’ha reduït a quatre si bé després per poder accedir a la professió s’ha de fer el màster de l’advocacia per col·legiar-se i exercir com a tal).
El meu pare, que va escriure molts articles sobre el procés judicial a Jesús com a personatge històric, sempre em deia que Jesús va ser jutjat segons les lleis jueves, però que l’havien d’haver jutjat d’acord amb les lleis romanes (si Ponç Pilat no s’hagués rentat les mans), i que llavors se li hagués designat un advocat defensor, i potser el resultat hagués estat un altre. Ves a saber.
En un origen no tan remot, a Las Partidas del rei Alfons X El Savi, a l’advocat se l’anomenava «vocero», perquè parlava en nom d’un altre. La veritat a mi m’agrada repetir molt que els advocats defensem interessos aliens, que no sempre han de coincidir amb els interessos propis de l’advocat ni en la manera de ser o pensar.
Sincerament, no sabria dir-vos perquè el dia 3 de febrer se celebra el dia internacional de l’advocat, o almenys no he sabut trobar-ho. Com deia Georges Clemenceau «els judicis són un assumpte prou important com per deixar-los en mans de simples advocats»; tot i que a mi m’agrada més, i ajuda a entendre perquè se celebra el 3 de febrer el Dia Internacional de l’Advocat, la frase de Kenneth G. Eade «a algunes persones no els agraden els advocats… fins que els necessiten».
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
