Article publicat el divendres, 15 d’agost, al Diari de Girona
A la pel·lícula L’Imperi del Sol (Steven Spielberg, 1987), un jove interpretat magistralment per Christian Bale, aprenia una nova paraula: bomba atòmica. Des del passat mes d’abril (i un xic abans), els que ens dediquem al món del Dret també vam aprendre una nova paraula, MASC, altrament coneguda com a mètode alternatiu de solució de conflictes.
La raó és que ara, abans d’interposar una reclamació judicial, s’ha de justificar haver fet una negociació prèvia i que el conflicte no ha pogut solucionar-se acudint a un dels mètodes alternatius per la solució de conflictes que preveu la llei. Sense acreditar aquest intent de negociació prèvia, el Jutjat no admetrà a tràmit cap reclamació judicial (amb les excepcions -poques- que estableix la mateixa llei).
Evidentment, això provoca un abans i un després en l’exercici del dret i en l’actuació dels lletrats que ens hi dediquem. També s’ha de dir que més del 95% dels advocats fem una reclamació prèvia i mirem d’arribar a un acord abans d’interposar una demanda judicial. Hi haurà excepcions, com a tot arreu, però la majoria intentem evitar el plet i només ens hi aboquem quan no hi ha més remei.
No deixa de ser curiós que aquesta obligatorietat d’acudir a un MASC no ha estat ben rebuda ni pels més partidaris dels mètodes alternatius (almenys pels més puristes) ni tampoc pels gens partidaris d’aquests (els més pleitistes). Els primers critiquen precisament la seva obligatorietat, ja que consideren que acudir a un mètode alternatiu ha de ser voluntari, el que formaria part de la mateixa essència de la institució. Els segons critiquen que aquesta mesura suposa una limitació al dret constitucional a l’obtenció de la tutela judicial efectiva, i que amb l’obligatorietat d’haver de justificar una reclamació extrajudicial abans d’anar a la via judicial, hagués estat suficient.
La veritat és que en molts casos el que trobem és que un cop les parts -o els seus advocats- han negociat sense èxit un acord, si pel que sigui no tenen voluntat d’acudir voluntàriament com fins ara a un mètode alternatiu per solucionar el conflicte (conciliació, mediació, l’arbitratge -el gran oblidat en tot això-), han de posar-se d’acord per formalitzar aquest intent de cara a poder justificar al jutjat la necessitat d’acudir al procediment judicial.
De fet, els dos mètodes més emprats en aquest sentit dels que contempla la llei, són l’intent de negociació entre les parts i l’oferta vinculant confidencial, que segurament són els mètodes menys negocials dels previstos a la llei (com poden ser-ho conciliació i la mediació).
També s’ha de dir, encara que siguem políticament incorrectes, que l’establiment de l’obligatorietat d’aquests mètodes, amaga les carències del nostre sistema judicial, que pateix un endarreriment insuportable per la falta d’inversió i recursos per part de l’Administració de Justícia, que pateixen en primer lloc els jutges, LAJ’s i la resta de personal dels jutjats, i que acaben patint els justiciables, que com deia el meu pare, tenen la doble condició de ciutadans i contribuents.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
