Declara el Suprem que la comunicació escrita d’acomiadament objectiu ha d’ajustar-se a l’establert en l’art. 53.1 a) de l’Estatut dels Treballadors (ET), no sent suficient la remissió al contingut de l’acord aconseguit entre l’empresa i la representació dels treballadors en finalitzar el període de consultes. En el present cas, les afirmacions genèriques contingudes en la carta d’acomiadament,sense fer la mínima referència fàctica de les causes econòmiques, no són suficients com a causa de la decisió empresarial, sense que tal imprecisió pugui superar-se per les referències, igualment abstractes, a “situació molt difícil i complicada, tant econòmica com a productiva” de l’empresa, ni completar-se judicialment el contingut de la carta presumint que les causes eren conegudes per la treballadora pel fet que van existir precedents ETS suspensius per iguals causes. En conseqüència, s’ha infringit l’art. 53.1 a) ET, per la qual cosa s’estima el recurs interposat.
La qüestió que es planteja en el present recurs de cassació unificadora consisteix a determinar si és suficient o no per poder delimitar l’àmbit del procés d’acomiadament objectiu, i evitar la indefensió de l’acomiadat, la referència general a la situació econòmica i/o productiva empresarial sense addició de possibles dades adjuntes complementant l’anterior.
Recordem que la carta de comiat té per objectiu comunicar al treballador la fi de la seva relació laboral i les causes per les que l’esmentada extinció s’ha produït.
]]>
