El Tribunal Suprem, en Sala General, analitza el cas d’un treballador que, per la seva situació de malaltia o accident, amb impossibilitat temporal per treballar de forma continuada durant successius anys (2007-2010), no ha pogut gaudir efectivament del seu dret a vacances anuals, extingint-se el seu contracte com a conseqüència d’haver estat declarat en situació d’incapacitat permanent total per a la professió habitual.
En concret, la qüestió que es planteja consisteix a determinar el dia inicial per al còmput del termini de prescripció de l’acció tendent a reclamar les quantitats compensatòries de les successives vacances anuals no gaudides a conseqüència de la referida situació derivada de malaltia o accident. És a dir:
- Si el treballador ha de reclamar la compensació en metàl·lic al final de cada any natural, encara que hagués romàs íntegrament en situació d’incapacitat temporal.
- O si, per contra, l’acció de substitució del gaudi vacacional anual efectiu per compensació econòmica únicament pot instar-se en extingir-se la relació laboral.
Interpreten els magistrats que “el dia inicial per al còmput del termini de prescripció de l’acció tendent a reclamar les quantitats compensatòries de les vacances anuals no gaudides durant els anys successius en els quals el treballador demandant ha romàs en situació d’incapacitat temporal, -encara que hagin existit breus períodes de reincorporació efectiva al treball en els quals no es va poder gaudir o no es va gaudir efectivament de tals vacances-, no té lloc al final de cada any natural, encara que el treballador hagués romàs íntegrament en situació d’incapacitat temporal, doncs estant vigent el contracte, en suspens, no és factible en tal moment la seva excepcional compensació en metàl·lic; pel que l’acció de substitució del gaudi vacacional anual efectiu per compensació econòmica únicament pot instar-se en extingir-se la relació laboral, esdevinguda en el present cas tal extinció contractual com a derivada de la declaració d’incapacitat permanent en grau de total per a la seva professió habitual”. “Solament a partir de l’efectivitat d’aquesta extinció contractual pot el treballador postular la compensació d’índole econòmica en qüestió, doncs és llavors quan neix l’acció per a això i, per tant, pot actuar-se (arts. 59 de l’Estatut dels Treballadors i 1969 del Codi Civil)”.
DEL DRET Al GAUDI DE LES VACANCES (regulació, normativa comunitària i jurisprudència del Tribunal Suprem)
– L’art. 38.3 de l’Estatut dels Treballadors estableix:
“El calendari de vacances es fixarà en cada empresa. El treballador coneixerà les dates que li corresponguin dos mesos abans, almenys, del començament del gaudi. Quan el període de vacances fixat al calendari de vacances de l’empresa al que es refereix el paràgraf anterior coincideixi en el temps amb una incapacitat temporal derivada de l’embaràs, el part o la lactància natural o amb el període de suspensió del contracte de treball previst en l’article 48.4 i 48.bis d’aquesta Llei, es tindrà dret a gaudir les vacances en data diferent a la de la incapacitat temporal o a la del gaudi del permís que per aplicació d’aquest precepte li correspongués, en finalitzar el període de suspensió, encara que hagi acabat l’any natural al fet que corresponguin.
En el cas que el període de vacances coincideixi amb una incapacitat temporal per contingències diferents a les assenyalades en el paràgraf anterior que impossibiliti al treballador gaudir-les, total o parcialment, durant l’any natural al fet que corresponen, el treballador podrà fer-ho una vegada finalitzi la seva incapacitat i sempre que no hagin transcorregut més de divuit mesos a partir del final de l’any en què s’hagin originat”
Per la seva banda, l’art. 7.1 de la Directiva 2003/88/CE, de 4 de novembre de 2003, relativa a determinats aspectes de l’ordenació del temps de treball assenyala que: “Els Estats membres adoptaran les mesures necessàries perquè tots els treballadors disposin d’un període d’almenys quatre setmanes de vacances anuals retribuïdes, de conformitat amb les condicions d’obtenció i concessió establertes en les legislacions i/o pràctiques nacionals”.
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 20 de gener de 2009 (assumptes acumulats C-350/06 i C-520/06, casos Schultz-Hoff) declara que l’art. 7.1 de la Directiva 2003/88/CE ha d’interpretar-se en el sentit que s’oposa a disposicions o pràctiques nacionals que prevegin que el dret a vacances anuals retribuïdes s’extingeix en finalitzar el període de meritació de les mateixes i/o el període de pròrroga fixat pel Dret nacional, fins i tot quan el treballador s’hagi trobat en situació de baixa per malaltia durant la totalitat o part del període de meritació i la seva incapacitat laboral hagi perdurat fins a la finalització de la seva relació laboral, raó per la qual no hagi pogut exercitar el seu dret a vacances anuals retribuïdes. També s’oposa a disposicions o pràctiques nacionals que prevegin que, en finalitzar la relació laboral, no s’abonarà cap compensació econòmica en concepte de vacances anuals retribuïdes no gaudides al treballador que s’hagi trobat en situació de baixa per malaltia durant la totalitat o part del període de meritació de les vacances anuals i/o del període de pròrroga, raó per la qual no hagi pogut exercitar el seu dret a vacances anuals retribuïdes. Per al càlcul d’aquesta compensació econòmica, resulta així mateix determinant la retribució ordinària del treballador, que és la que ha de mantenir-se durant el període de descans corresponent a les vacances anuals retribuïdes.
El Tribunal Suprem ha fet reiterada aplicació de la doctrina transcrita, tal com veiem en sentències de 24 de juny de 2009, de 18 gener 2010, 27 d’abril de 2010 i 25 de maig de 2011. Indica la primera d’elles que “el dret a les vacances anuals retribuïdes ha d’entendre’s com a part del nucli irrenunciable dels drets propis d’un Estat Social, podent aconseguir-se únicament el seu ple gaudi quan el treballador es trobi en condicions físiques i mentals de fer ús del mateix. A això no obsta l’existència d’un acord col·lectiu o individual que hi hagués ja fixat el calendari, ja que la clàusula rebus sic stantibus pot operar com a excepció quan sorgeix un esdeveniment posterior i imprevist que fa extremadament onerós per una de les parts mantenir els termes del conveni en la seva inicial previsió temporal”. D’igual forma: “Establert en la Directiva 2003/88/CE el dret a les vacances anuals retribuïdes, amb base en l’art. 137 del Tractat CE, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha declarat que el dret de tot treballador a gaudir vacances anuals retribuïdes ha de considerar-se un principi del Dret social comunitari d’especial importància, respecte del com no poden establir-se excepcions” (SSTJUE 26 de juny de 2001, BECTU, C-173/99 ; 18 de març de 2004, Merino Gómez, C-342/01; i 16 de març de 2006, Robinson-Steele i uns altres, C-131/04 i 257/04 ; així com, la de 22 d’abril de 2010, Zentralbetriebsrat Landeskrankenhäuser Tirols, C-486/08).
Què passa si el calendari de les vacances ja estava fixat en l’empresa i la incapacitat temporal sobrevé durant el seu gaudi, es poden fixar per a un període posterior?
Destaca també la SSTJUE de 10 de setembre de 2009, Vicente Pereda, C-277/08). En la qual es conclou: “L’article 7.1 de la Directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003, relativa a determinats aspectes de l’ordenació del temps de treball, ha d’interpretar-se en el sentit que s’oposa a disposicions nacionals o convenis col·lectius que estableixin que un treballador que es trobi en situació d’incapacitat temporal durant el període de vacances anuals fixat al calendari de vacances de l’empresa en la qual està contractat no té dret, una vegada donat d’alta metgessa, a gaudir les seves vacances anuals en un període diferent del fixat inicialment, si escau fos del període de referència que es tracti.
“Davant la possibilitat que el matís del moment d’inici de la incapacitat temporal – abans o després del començament del gaudi de les vacances- pogués tenir rellevància en l’abast de la supremacia del dret a les mateixes, la Sala social del Tribunal Suprem va optar per plantejar qüestió *prejudicial davant el TJUE mitjançant Acte dictat pel Ple el 26 de gener de 2011, per destriar si l’art. 7.1 de la Directiva 2003/88/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003, relativa a determinats aspectes de l’ordenació del temps de treball, s’oposava a una interpretació de la normativa nacional que no permetés interrompre el període vacacional per al gaudi en un moment posterior -ben del període complet, bé del que restés-, si la incidència d’un procés d’incapacitat temporal esdevingués de forma sobrevinguda durant el període del seu gaudi.
La qüestió *prejudicial va ser resposta mitjançant la STJUE de 21 de juny de 2012 (C- 78/11) en el sentit d’afirmar que, efectivament, existeix tal oposició entre el citat art. 7 de la Directiva i les disposicions nacionals que estableixin que un treballador que es trobi en situació d’incapacitat laboral sobrevinguda durant el període de vacances anuals retribuïdes no té dret a gaudir posteriorment de les vacances anuals coincident amb tal període d’incapacitat. Pel que sí tindria dret a gaudir del restant període de vacances en un moment posterior.
Quin ha de ser el salari?
Establert l’anterior podem concloure, quant a la compensació econòmica de les vacances no gaudides, que el que es compensa són els dies que s’haguessin de gaudir si, cas de no haver existit tal baixa, el treballador hagués estat de vacances; és a dir, la compensació ha de ser l’equivalent al salari que hagués percebut en el supòsit d’haver estat en actiu i gaudit de vacances, i clar és que en tals circumstàncies durant aquestes vacances, s’hauria abonat el salari íntegre.
Es pot substituir el dret del gaudi a les vacances anuals per compensació econòmica?
Així resulta de l’art. 7.2 de la Directiva 2003/88/CE, segons el qual “El període mínim de vacances anuals retribuïdes no podrà ser substituït per una compensació financera, excepte en cas de conclusió de la relació laboral”. Referent a això la sentència comunitària de data 10 de setembre de 2009 (assumpte C-277/08, assumpte Vicente Pereda) manté: “en honor d’una protecció eficaç de la seva seguretat i de la seva salut, el treballador deu normalment poder gaudir d’un descans efectiu, ja que l’article 7.2 de la Directiva 2003/88/CE solament permet que el dret a vacances anuals retribuïdes sigui substituït per una compensació econòmica en cas que conclogui la relació laboral”.
CONCLUSIONS A la SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE 28 DE MAIG DE 2013.
Crida l’atenció que el Tribunal no es plantegi si han d’establir-se límits a l’acumulació de compensacions econòmiques per vacances corresponents a anualitats successives en les quals el treballador va estar de baixa per incapacitat temporal, veient-se l’empresa obligada a haver de desemborsar d’una vegada quantitats corresponents a períodes el gaudi dels quals ja hauria caducat d’haver-se incorporat a l’empresa a la conclusió de l’última baixa ( Art. 38.3 del ET).
Però el que sorprèn, sens dubte, és el vot particular formulat per l’Excm. Sr. D. Antonio Martín Valverde a la sentència que estem comentant, en la qual s’aporten les següents afirmacions en relació al naixement i a la meritació del dret a vacances:
- La titularitat del dret s’atribueix no a qui té la qualitat genèrica de ciutadà, ni tampoc als treballadors amb independència de la seva condició d’empleats o aturats, ni tan sols als treballadors emprats des del primer moment en què accedeixen a l’ocupació, sinó als treballadors que cobreixen, com diu l’article 5.1 del Conveni OIT 172, un eventual “període mínim de serveis”, i guardant, com ordenen els articles 3.3 i 4.1 del propi Conveni OIT, una certa proporció amb els serveis prestats.
- La correspondència període de serveis-període de vacances no pot desaparèixer del tot, sota pena de desvirtuar la finalitat de l’institut de les vacances anuals pagades, que és procurar una lliurança retribuïda del treball (o un equivalent a la mateixa) i no un dret exercitable al marge de l’efectiva prestació de serveis.
- El reconeixement del dret a compensació econòmica per vacances no gaudides tampoc sembla ni molt menys la solució més equitativa. Això és així perquè l’empresa demandada es veu obligada al desemborsament d’una vegada de quantitats equivalents a la retribució de més de tres anualitats de vacances de les quals el treballador no va poder disposar perquè estava malalt i no per causa deguda a l’esfera de l’activitat empresarial.
- La situació de suspensió ininterrompuda del contracte de treball durant tot un any natural per incapacitat laboral, amb exoneració de les obligacions respectives de prestació de treball i de pagament de salari, impedeix la meritació del dret a vacances i, en conseqüència, del dret subsidiari a la compensació per vacances no gaudides.
- La prestació efectiva de serveis durant únicament quatre dies dins del període d’un any és insuficient amb tota seguretat per integrar el període mínim de meritació del dret en espècie a vacances, però determinant en la millor de les hipòtesis interpretatives per al treballador de la meritació d’una retribució per vacances en la proporció corresponent a aquests quatre dies de treball.
No obstant el vot particular, que des del nostre punt de vista està molt ben fonamentat, la sentència dictada per el Tribunal Suprem ho és en “Sala General” i, en conseqüència, cal atenir-se a la seus criteris i decisió.
]]>
