(Article publicat dimarts, 26 de setembre al Diari de Girona)
A hores d’ara, tothom és més o menys conscient de la necessitat inexcusable de totes les empreses, amb independència de la seva dimensió, de disposar d’un programa de prevenció de delictes (Corporate Compliance). Han passat gairebé 7 anys des que l’any 2010 es va introduir la responsabilitat penal de les persones jurídiques en el Codi Penal, i posteriorment la reforma de 2015, va acabar de perfilar i matisar la necessitat de disposar d’un Pla de Prevenció de delictes.
La falta d’implementació del programa de Compliance pot comportar la responsabilitat penal i directa de la societat, amb independència de la persona física autora del delicte, que pot ser un administrador, un directiu i fins i tot un empleat o subordinat.
S’ha discutit molt en l’aspecte doctrinal sobre l’automatisme en l’aplicació d’aquesta nova responsabilitat penal de les societats. Segurament hauríem de diferenciar dues situacions: les empreses que han establert aquest pla de prevenció de delictes, i les empreses que simplement no han fet res o al menys no han implementat aquest sistema de manera formal.
És cert que hem vist cert automatisme en el segon supòsit, és a dir, es declara la responsabilitat penal de la persona física quan no ha fet absolutament res per evitar la comissió del delicte en el sí d’aquesta. Però el problema el trobem quan en dret penal fem servir terminologia ambigua, com que el sistema sigui «idoni» o «eficaç».
Tot i la novetat que representa tot plegat en el nostre dret, la jurisprudència, de mica en mica, va perfilant aquests conceptes per fugir d’aquesta ambigüitat que tant poc lliga amb les garanties pròpies del dret penal. Així el Tribunal Suprem exigeix l’acreditació d’un «defecte estructural en els mecanismes de prevenció exigibles a tota persona jurídica».
I serà a la fase d’instrucció quan les parts acusadores hauran d’acreditar l’existència clara d’indicis d’aquest defecte estructural, ja que en cas contrari això impossibilitarà la continuació del procediment, encara que sigui per l’anomenat principi d’intervenció mínima en el dret penal o evitar simplement la coneguda «pena de banqueta».
És encara aviat per poder parlar d’una jurisprudència consolidada. A més, de tant en tant ens trobem amb alguna sorpresa: una sentència dictada per l’Audiència Provincial de Pontevedra condemna una empresa pel delicte fiscal comès pel seu administrador únic (enllaç a la notícia), i aplica a l’empresa l’atenuant genèrica de dilacions indegudes. Fins aquí semblaria una notícia normal, però el problema és que aquesta atenuant no està prevista que pugui ser d’aplicació per les persones jurídiques, sinó només per a les persones físiques. I ara què? M’he quedat totalment fora de joc…
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
