(Article publicat dissabte, 18 de novembre al Diari de Girona)
Fa ara exactament set anys des que publicava al Diari de Girona un article sota el títol «Incontinència legislativa i criminalització de conductes», on criticava la falta de seguretat jurídica derivada de l’excés de canvis normatius, la falta de desenvolupament reglamentari de moltes lleis noves, fetes amb massa lleugeresa, i la cada vegada més forta tendència a la criminalització de conductes, així com la confusió massa sovint dels límits del dret penal amb l’administratiu, civil o social.
Sobta veure com després de set anys, lluny d’haver millorat, hem continuat amb la mateixa tendència. I cada vegada les lleis estan pitjor fetes, són poc clares, i al final han de ser interpretades amb criteris que a vegades disten molt del que van voler plasmar els seus ponents.
Aquesta criminalització punyent ha arribat també a la política. Ara sembla que el dret penal serà el remei a tots els mals. Un magistrat ho veu blanc i un altre ho veu negre. Un fiscal veu clarament delicte i l’altre clarament no el veu. Continuem amb la mateixa inseguretat jurídica. Que poc que hem avançat.
Mai hauria pensat, i ho dic amb tot el respecte, que sentiria tot un fiscal general de l’Estat, i cal recordar-ho exmagistrat del Tribunal Suprem, dir que veu absolutament normal que una querella de més de cent pàgines es pugui notificar de manera immediata i ser citat a declarar com a investigat en 24 hores. Cert que parlem d’uns fets excepcionals, però tant com per dir que això és normal i que no hi ha raó de queixa, home, tampoc.
Però clar, la inseguretat jurídica és el que té. Soc dels que a vegades he recorregut a l’exposició de motius d’una llei, i fins i tot a la seva tramitació en seu parlamentària, recollint les esmenes dels diferents partits polítics, per defensar la interpretació d’aquesta, o més ben dit, la seva correcta interpretació. No hi ha millor intèrpret que qui ha redactat aquesta llei. O almenys així ho pensava.
També soc dels que recordo i defenso allò del principi d’intervenció mínima en matèria penal, i de la interpretació sempre restrictiva de la norma. Allò que no va voler tenir en compte el legislador serà precisament perquè així ho va voler, i no pas per oblit. Fer una interpretació àmplia del concepte de «violència» em sembla una barbaritat jurídica. Una altra cosa és en l’àmbit col·loquial. Fa temps sentia un comentari –crec que en un programa de televisió– on un tertulià deia que era més violenta l’escena de l’incendi del bosc a la Disney pel·lícula de Bambi, que no pas una escena qualsevol d’una pel·lícula de Tarantino.
En tot cas, el que no pot ser és que davant d’un mateix fet un pensi que sigui clarament constitutiu de delicte i un altre que no. Per damunt de tot, en dret penal regeix el principi de tipicitat. Un ha de tenir clar que la seva conducta podrà ser o no constitutiva de delicte, el que determinarà el seu actuar i les seves conseqüències. Encara a dia d’avui, i amb això hem evolucionat poc, encara ens trobem amb conductes de les que no queda clar o almenys poc clar si la nostra actuació s’emmarca dins l’esfera civil, administrativa, social o penal (accidents laborals, delictes urbanístics, delictes contra la seguretat en el trànsit, etc…). Òbviament les conseqüències són molt diferents, i no es poden deixar a una interpretació a posteriori per parts dels tribunals.
Fa set anys afirmava que la seguretat jurídica en un estat de dret requereix lleis clares, ben redactades i ben definides i delimitades. Ara hauria d’afegir: i que siguin interpretades de manera proporcionada i amb sentit comú. Amb molt de sentit comú. El meu pare sempre em recordava els ingredients que havia de tenir un bon jutge: grans dosis de coneixement, certa autoritat i, sobretot, molt, molt se sentit comú.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
