(Article publicat diumenge, 28 de gener al Diari de Girona)
D’un temps ençà, ha crescut la tendència a «personalitzar» les decisions dels tribunals i les actuacions de determinats fiscals o advocats en assumptes que són més o menys mediàtics. Ja no és tant que el Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional hagin dictat una resolució, sinó que es destaca que el magistrat tal o el jutge qual han dictat determinada resolució, personalitzant molt més el que hagi pogut dir o deixar de dir, i sovint relacionant-ho amb altres assumptes en els que hagin intervingut.
El mateix ha passat a la fiscalia; ja no es diu que el Ministeri Fiscal, el Ministeri Públic o directament el Fiscal, ha demanat tal pena o mesura, sinó que també es personalitza amb el nom i cognoms del fiscal en concret que ha intervingut, i inevitablement això també es posa en relació amb altres assumptes en el que hagi pogut intervenir, encara que no tinguin res a veure entre ells. Fins i tot en ocasions s’emfatitza més qui ha dictat la resolució que la mateixa resolució en si, el contingut de la qual de vegades sembla passar a un segon pla.
També és cert que el mateix ha passat pel que fa als advocats que exerceixen les defenses, tot i que aquí potser té més raó de ser, ja que en definitiva són professionals que ofereixen els seus serveis en el mercat, i determinats assumptes no deixen de ser una bona oportunitat per fer-ne publicitat, publicitat que ni necessiten ni haurien de buscar els que són funcionaris públics.
Reflexionant sobre aquestes qüestions amb el meu company de despatx, vaig recordar una entrevista que va sortir publicada al Diari de Girona al gener de l’any 1989 (ja fa uns quants anys), i que li va fer la periodista Magda Bouso al meu pare, llavors President de l’Audiència Provincial de Girona, i que vaig poder recuperar de la meva hemeroteca personal.
La veritat, era una entrevista molt entranyable, ja que destacava la part més humana del personatge, la seva estima pel territori i el seu anhel per jubilar-se a Girona i descansar finalment en aquesta bella terra, com finalment així va ser (q.e.p.d.).
Però vaig voler recuperar l’entrevista per una frase que recordava i que el meu company de despatx m’hi va fer pensar. Deia el meu pare, i així ho recollia la periodista, que «amic és aquella persona que no et plantejarà mai un problema que posi en perill la teva amistat».
Aquesta màxima, elevada a principi general del dret, hauria de ser present sempre en qualsevol actuació, ja sigui professional o no professional, amb totes aquelles persones a les que considerem amics, siguin de l’estament que siguin. I és que en el circ, al teatre o simplement dinant o fent una copa, serà en «Joan» o la «Joana», però a la sala de vistes serà «Sa Senyoria». Malament rai si no ho sabem diferenciar.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
