(Article publicat dilluns, 14 de gener al Diari de Girona)
Recentment el President de l’Audiència Provincial de Girona feia una valoració de l’estat dels Jutjats a Girona (enllaç a la notícia), i tornaven a sortir els mateixos problemes de sempre: excessiva mobilitat, la meitat de funcionaris interins, falta de mitjans, sobrecàrrega de treball… No deixa de sorprendre que aquestes mateixes mancances són quasi bé idèntiques a les que denunciava el meu pare fa més de 25 anys quan era President de l’Audiència. Està clar que hem avançat poc, molt poquet, i tot això va en detriment, com sempre, del ciutadà i contribuent.
Prop d’un 40% dels jutjats gironins estan coberts per magistrats substituts, i hi ha una clara mancança de jutges a les nostres comarques. S’ha parlat molt aquests dies de les causes externes que provoquen aquestes situacions, si bé s’hauria de parlar més de les causes internes, que segur ajudarien a solucionar encara que fos parcialment aquesta negativa situació que patim els que ens hem de relacionar amb l’Administració de Justícia.
Tradicionalment s’han destacat tres causes externes que provocarien aquesta situació de manca de personal. La primera, la situació geogràfica: Catalunya es troba en un extrem de la península, molt allunyada d’algunes comunitats tradicionalment «opositores» a diferència de la nostra. Això provoca que moltes vegades, un cop acomplert el període obligatori de permanència a la plaça, molts funcionaris decideixen tornar als seus llocs d’origen o, com a mínim, més a prop de les seves famílies i amics. La conseqüència d’això és una excessiva mobilitat, que provoca que passats dos anys molts funcionaris canviïn de destinació. Un exemple d’aquesta excessiva mobilitat es trobar-se (i parlo d’un cas real) en un procediment d’instrucció on han pogut passar més de set jutges instructors, cadascú amb el seu criteri, òbviament.
La segona causa, a la que feia referència també el Sr. Lacaba, és la barrera idiomàtica, el que segurament es nota molt més a les nostres comarques gironines. Si l’adaptació a una primera destinació, lluny de casa, ja és prou complicada, a això s’uneix un idioma que no coneixen. S’ha de destacar els esforços que en aquest sentit fan molts funcionaris d’adaptar-se i aprendre l’idioma, però és quelcom que tampoc es pot fer en dos dies, i que a vegades per falta de voluntat i altres per falta d’ajuda o connivència, tampoc acaba de quallar.
La tercera causa seria el cost elevat de la vida de les comarques gironines. Girona és cara, o al menys ho és si ho comparem amb altres províncies d’on provenen molts dels funcionaris que aquí aterren, essent inevitable que facin aquesta comparativa i vetllin per la seva economia.
Sigui com sigui, la realitat és que marxen més jutges que no pas arriben, el que va incrementant el dèficit que ja es ve patint, i perllonga una situació d’interinatge i provisionalitat que va en detriment del servei. Que una gran part de la plantilla judicial sigui interina, no és pas un problema en sí, ja que sovint són funcionaris que porten molt de temps i que fan molt bé la seva feina. El problema és que molts d’aquests funcionaris «salten» quan es cobreix la seva plaça, però en marxar al cap de poc temps els titulars, no sempre es poden recuperar i aprofitar així l’experiència aconseguida durant molts d’anys en alguns casos.
Més modernament, s’ha apuntat com a possible causa de la manca de jutges, la qüestió del «procés». No crec sincerament que això sigui una causa principal, o almenys així ho desmenteix la pròpia estadística, però evidentment ha estat un factor que segur ha tingut certa influència a la tendència que ja s’estava patint.
El que és clar és que calen solucions a un problema que ha acabat sent endèmic. Apuntava el Sr. Lacaba aconseguir un complement de destí per als jutges que triïn les comarques gironines, per compensar en part l’impacte del major cost de la vida. Apart del criteri quantitatiu, jo m’atreviria a afegir un criteri qualitatiu, ja que a les nostres comarques es ventilen temes molt complexes que requereixen molta preparació i destinar moltes hores que ben mereixen ser compensades.
També fa temps que s’apunta com a solució, aprofitant el canvi de model en les oposicions que es fan, que aquestes es facin a nivell de la comunitat autònoma, sense que això pugui suposar un greuge comparatiu davant d’aquelles comunitats amb molta més gent opositora que no pas a Catalunya. I és que hem de reconèixer que la principal causa de falta de jutges i fiscals catalans és que mai hi ha hagut una tradició opositora important, a diferència d’altres comunitats com Aragó, Extremadura o Galícia.
El meu pare ja era conscient fa molts anys d’aquesta problemàtica, i que molts jutges que venien d’altres comunitats, marxaven al cap de poc temps. Segons deia, tenia una solució infal·lible: els invitava a casa perquè se sentissin acollits; un bon dinar a base de cuina catalana tradicional i un bon vi de l’Empordà; visita a la Catedral i el barri jueu de Girona; i ho rematava amb una visita a Cadaqués, Begur, Calella o la seva estimada Sant Feliu de Guíxols. I si amb això no era suficient perquè quedessin enamorats de les nostres comarques, els buscava parella d’aquí i així quedaven ben lligats per sempre. No sabia res, el pare…
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats
