(Article publicat dijous, 2 de maig al Diari de Girona)
Sens dubte, la majoria de les vegades els aspectes controvertits de determinats fets es produeixen per la manera com es desenvolupen i, en aquest cas, a la forma de procedir de les parts processals. Així, l’enjudiciament al Tribunal Suprem dels fets ocorreguts el dia 1 d’octubre de l’any 2017 a Catalunya està deixant un panorama indiscret en àmbit jurídic, tenint en compte que no és habitual que aquest Tribunal celebri judicis en primera instancia; situació que ha comportat l’aparició de forces aspectes interessants jurídicament, com:
- (I) l’aplicació de la figura del fals testimoni, i.e. el delicte previst per aquells casos en què el testimoni citat a declarar falta substancialment a la veritat, l’altera mitjançant respostes evasives o bé decideix romandre en silenci no donant resposta a les preguntes que li formulen
- (II) l’intent de fer preguntes a un testimoni concret de forma indirecta aprofitant l’interrogatori a un altre testimoni
- (III) o la restricció de realitzar als testimonis noves preguntes diferents a aquelles ja formulades per l’advocat que va demanar la seva declaració.
Aquests dos últims aspectes, els quals donen raó de ser al present article, són singulars tenint en compte la normativa que regula l’interrogatori de testimonis i la finalitat principal que té aquest mecanisme de prova, no essent altre que la de proporcionar informació addicional respecte al relat sobre els fets que van facilitar els investigats a través de les seves declaracions. Cal tenir en compte que, a la pràctica, l’interrogatori de testimonis és molt recurrent ja que amb ell cada testimoni dóna informació sobre els fets que s’enjudicien des de la seva posició sobre els mateixos i, per tant, declaren sobre allò que van tenir coneixement ja fos a causa de la seva participació de forma directa (per haver estat present al lloc dels fets en el moment que aquests van succeir) o per haver-ne tingut notícia a través d’alguna altra persona (en aquest últim cas, són els anomenats ‘testimonis de referència’). Sense perjudici d’aquesta classificació i el valor probatori que es dóna a cadascun, en ambdós casos el testimoni està obligat a dir la veritat i, en cas de no fer-ho, podria incórrer en fals testimoni.
En conseqüència, per poder assolir l’objectiu que es persegueix amb l’interrogatori de testimonis, la llei requereix que les preguntes que se’ls vulguin formular tinguin relació amb els fets que s’enjudicien i, a més a més, que tractin sobre determinats aspectes dels quals el testimoni n’ha tingut coneixement ja sigui de forma directa o indirecta, doncs en cas contrari, la pregunta no podria ser admesa. D’aquesta manera, no s’admet la possibilitat de dirigir a un testimoni aquelles preguntes que haurien d’anar destinades a un altre encara que aquest últim, per alguna circumstància, no pogués comparèixer per declarar, si fan referència a una part dels fets sobre la qual el testimoni que compareix no en té coneixement (ni directament ni indirectament). És així perquè és tracta d’una actuació personal i individual de cada testimoni; per aquest motiu no es permet la substitució del mateix (tampoc en casos de malaltia i altres circumstàncies personals del propi testimoni o dificultat de desplaçament fins al Jutjat; tot i que, davant d’alguna d’aquestes situacions, es permet que pugui declarar des del seu propi domicili).
A part, la llei permet expressament que les diverses parts processals que hi hagi personades al procediment judicial (advocats dels acusats, l’acusació popular, l’advocat de l’Estat, el Ministeri Fiscal) i el propi Jutge puguin formular preguntes als testimonis diferents a aquelles que hagi plantejat l’advocat qui va proposar el testimoni en concret sempre i quan aquestes noves preguntes siguin pertinents i útils, doncs la seva formulació permet precisament clarificar determinats aspectes sobre els fets, raó per la qual la llei no veta tal possibilitat.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella en col·laboració amb Anaïs Daranas i Pons
