(Article publicat dimecres, 31 de juliol al Diari de Girona)
Recentment vaig tenir l’oportunitat de compartir un dinar-col·loqui, de la mà de l’amic Eduard Batlle, juntament amb diferents empresaris i responsables de diferents institucions de Girona, amb l’Alfons Cornella. L’Alfons és fundador i president d’Infonomia, empresa de serveis d’innovació i font d’idees des de l’any 2000, autor de nombrosos llibres i publicacions sobre ciència, tecnologia i innovació, consultor de grans empreses del país, a les que cada any forma i ajuda a reinventar-se amb la fórmula de ser «radicals» i innovadors. Però sobretot és una persona propera, amable, que explica i escolta amb la mateixa intensitat, i que no deixa indiferent ningú. Vaig tenir l’oportunitat de participar ara fa uns anys en una de les seves edicions de «radical» en una junta de socis a Madrid, on de manera provocativa ens obligava a plantejar-nos com adaptar-nos a les novetats que havien de venir i, en definitiva, a reinventar-nos.
Partint d’una visió pessimista de l’estat actual del món, on un incident per un dron en aigües internacionals (o no) pot esdevenir en la tercera guerra mundial, o on la tensió comercial entre els EUA i la Xina pot afectar l’economia mundial, a poc a poc, amb la intervenció de la resta de comensals, es van començar a sentir propostes cada vegada més creatives i en general més positives. L’Alfons té la habilitat de provocar la reflexió. I estic segur que, igual que em va passar a mi, tots vam sortir donant voltes a les moltes idees que es van anar plasmant mentre gaudíem d’un dinar excel·lent.
També es va parlar de política, com no. Cada vegada hi ha més polítics que diuen que no volen pactar amb la resta de formacions, agafant postures estanques que no porten enlloc. De fet, no hi ha res més contradictori que un polític que no vol pactar o arribar a acords amb altres polítics. Les majories absolutes han fet molt de mal a aquest país, i sembla que se’ns ha oblidat que l’art de la política consisteix precisament a saber escoltar les postures dels que no pensen com nosaltres i arribar a acords que permetin la durabilitat dels mateixos.
L’important, com es va destacar, és que tots vam poder exposar les nostres idees i fer les reflexions que calguessin, i segurament en moltes qüestions no estaven d’acord, però vam parlar, ens vam escoltar, ens vam respectar i, sobretot, ens vam enriquir de les idees i de la manera de pensar dels que no pensen com nosaltres. I això és l’important. I tant de bo ho fessin els nostres dirigents.
Una de les qüestions que també van sorgir i que recordo especialment, va ser «què és per tu l’èxit». Depenent del moment de la teva vida en el que et trobis, pot ser guanyar la lliga, aprovar la selectivitat, aconseguir sortir amb el noi o la noia que t’agrada, tenir un Ferrari, arribar a temps al lavabo… Una de les persones amb l’èxit més que reconegut, ens deia que últimament pensava que l’èxit seria que el dia del teu enterrament almenys algú plorés per un. Interessant reflexió. De camí cap a casa, donant voltes a tot el que s’havia dit a aquest fantàstic dinar-col·loqui, no em vaig poder estar de pensar què era per a mi l’èxit en aquest moment. I no em van sortir pensaments ni de guanyar molts judicis, ni d’haver estat soci d’un dels millors despatxos d’aquest país, sinó un pensament molt més simple i potser igual de profund que el que vaig sentir al dinar. I és que per a mi l’èxit, a dia d’avui, seria arribar a casa després d’un dia gaudint del que més m’agrada (el dret) i gaudint dels meus companys, treure’m el vestit, sortir a passejar amb la meva gossa i la meva dona, i gaudir d’un banyet a la piscina amb els meus fills mentre el sol es pon a l’horitzó.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
