(Article publicat dissabte, 7 de setembre al Diari de Girona)
Ara fa un any que va entrar en vigor la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil que estableix una nova via processal per actuar en els casos d’ocupació il·legal d’habitatges. No podem fer un balanç positiu en la seva aplicació, i és que la reforma ja portava un plantejament erroni, barrejant els plans d’actuació de les administracions públiques davant dels desnonaments de persones i famílies en situació de vulnerabilitat econòmica i exclusió residencial, d’una banda, i, de l’altra banda, l’ocupació il·legal d’habitatges de manera violenta.
Si bé en el primer punt s’han fet alguns avanços, en el segon, és evident que només facilitant el procediment civil per desnonar ocupes il·legals violents no es va enlloc. És més que res, d’acord. Però és evident que és insuficient. Fins i tot s’han donat casos d’ocupacions il·legals d’habitatges destinats a lloguer social dintre d’aquests plans desenvolupats per les administracions públiques.A la doctrina jurídica trobarem moltes opinions sobre per què la reforma ha servit de poc: el fenomen de l’ocupació violenta il·legal d’habitatges ha anat a més, això és evident. Però és a la saviesa popular on trobem la resposta més clara i directa: perquè no passa res.
A la doctrina jurídica trobarem moltes opinions sobre per què la reforma ha servit de poc: el fenomen de l’ocupació violenta il·legal d’habitatges ha anat a més, això és evident. Però és a la saviesa popular on trobem la resposta més clara i directa: perquè no passa res.
Es pot ocupar de manera violenta un habitatge i no passa res. Combatre aquest problema amb un procediment civil de desnonament és fins i tot un insult a la intel·ligència. Els ocupes estaran un temps tirant de subministres, ho deixaran tot potes enlaire i, quan els facin fora per la via civil al cap de sis mesos, no només no pagaran absolutament res dels danys, destrosses o costos judicials que se’n puguin derivar, sinó que aniran directament a buscar-ne un altre i «sant tornem-hi».
Segurament és el mateix problema que hi ha amb l’augment dels furts per part de «multireincidents». No passa res. I com que no passa res, doncs «multireincideixen». Que em posen una multa, doncs no la pago i ja està, total, soc insolvent! Que em posen més pressió policial a Barcelona, doncs me’n vaig a la Costa Brava, com ha passat aquest estiu. I no passa res. És la sensació que té la ciutadania.
És evident que el problema s’ha de tractar no només amb polítiques a posteriori, que poden tenir un bon efecte per calmar aquesta sensació tan incòmoda d’inseguretat, però a la vegada només es podrà solucionar aquest problema amb polítiques proactives, que passen en primer lloc per evitar crear un clima propici a permetre que es produeixin aquestes situacions, la qual cosa passa primer per reconèixer aquesta situació i la seva gravetat, i, segon, per deixar de banalitzar-la.
Només afrontant el problema amb la gravetat que comporta, serem capaços de donar una solució adequada, ja que les solucions hauran d’estar a l’alçada de la gravetat del problema. Ja hem vist que combatre el mateix amb un procediment civil de desnonament no ha servit de res, o almenys ha servit de poc, de ben poc. Si no volem tornar al Far West, haurem d’aplicar solucions prou contundents per erradicar un problema cada vegada més greu i perillós.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
