Article publicat el diumenge,11 de setembre, al Diari de Girona
El passat 3 de setembre va quedar definitivament derogat el polèmic article 28 de la Llei Hipotecària de l’any 1946. Tot i la polèmica que havia generat des de la mateixa entrada en vigor d’aquesta llei, aquest ha estat inalterat durant els últims 75 anys. Aquest article establia que «Les inscripcions de finques o drets reals adquirits per herència o llegat no produeixen efectes, pel que fa a tercers, fins transcorreguts dos anys des de la data de la mort del causant. S’exceptuen les inscripcions per títol d’herència testada o intestada, millora o llegat a favor d’hereus forçosos».
Això suposava que aquests adquirents (germans, nebots o tercers) no eren considerats davant tercers com a legítims propietaris fins que no transcorrien aquests dos anys des de la mort del causant. La raó de ser era la protecció precisament dels hereus forçosos (fills, pares o cònjuge) davant dels testadors que no havien respectat les limitacions de disposar establertes a la llei quant als hereus forçosos, i que després podien vendre a tercers en perjudici d’aquests hereus forçosos. L’origen d’aquesta raó de ser la trobem en l’existència de fills d’espanyols que vivien a Cuba o a altres excolònies, i que no havien pogut tenir coneixement de la mort dels seus pares i que després es trobaven que els béns immobles familiars ja havien estat venuts a tercers.
El manteniment d’aquesta norma suposava una limitació a la transmissió d’aquests immobles per part dels adquirents hereus no forçosos, ja que els tercers, que a la vegada adquirien dels mateixos sabien que durant dos anys el hereus forçosos podien reclamar la propietat d’aquests bens, amb la inseguretat jurídica que això comportava. A la vegada també limitava l’accés al crèdit hipotecari, ja que les entitats bancàries eren reticents a atorgar aquest crèdit davant de la possibilitat de perdre la garantia hipotecària en cas que apareguessin aquests hereus forçosos amb millor dret dintre d’aquest període de dos anys.
Feia molts anys que la doctrina jurídica assenyalava que no tenia sentit mantenir aquest article. De fet la polèmica ja era molt antiga, i es va plantejar fins i tot en el moment d’aprovar l’actual Llei Hipotecària de 1946. I és que aquesta limitació ja apareixia a la Llei Hipotecària de 1869 per tots els hereus i per un termini de cinc anys; després amb la reforma de 1877 es va aplicar només a hereus no forçosos; la reforma de 1909 va reduir el termini a dos anys; i la de 1944 va fixar que els dos anys eren comptadors des de la mort del causant i no pas des de la inscripció registral. Tot i que semblava que el problema podia quedar resolt quan a l’any 1885 es crea l’actual Registre d’Actes de Última Voluntat, les reticències d’aquella època, i el caràcter merament informatiu d’aquest Registre, van provocar que l’article continués viu a la nova Llei Hipotecària de 1946.
Tot i la bonança de la norma, la pràctica ens havia ensenyat que era pitjor el remei que la malaltia, ja que per protegir una situació veritablement excepcional, es generaven uns perjudicis excessius als adquirents hereus no forçosos, el que en tot cas no justificava el manteniment de la mesura. I és que realment és excepcional trobar-se un cas de testament notarial no registrat, i els casos de testament hològrafs (manuscrits dels testadors sense presència notarial) són també molt minoritaris.
El que no deixa de sorprendre és que aquesta derogació, amb evident transcendència, ha vingut camuflada dins la Llei 8/2021, de 2 de juny, de reforma de la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat. Sort hem tingut del ressò que han fet alguns mitjans de comunicació, al que vull contribuir amb aquest article perquè no passi desapercebut a ningú que es pugui trobar en aquesta situació.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
