(Article publicat diumenge, 28 d’octubre al Diari de Girona)
Qui em coneix, sap de la meva estima pels animals, i en general per la natura i la flora i fauna en el sentit més ampli possible. Per influència sobretot del meu pare i dels meus germans, i part de «culpa» també la té l’amic Jordi Sargatal, m’apassionen els animals salvatges i no salvatges, sobretot els ocells (la meva predilecció), però també les papallones, els escarabats, les flors i els fongs. I què puc dir de la meva gosseta Kira, que l’estimo amb bogeria.
Des d’un punt de vista jurídic, que és el que a mi em pertoca, la regulació jurídica del tractament i la protecció dels animals ha anat evolucionant favorablement. En àmbit europeu, hi ha un reconeixement general dels animals com a éssers sensibles, amb més o menys matisacions en funció de la tradició cultural de cada país. Com sol passar a casa nostra, les coses es fan moltes vegades tard i malament, però certament hem anat a millor i s’estan fent coses per millorar el règim jurídic aplicable als animals en general.
Però vull centrar-me en la regulació o protecció en àmbit civil, que és la que serveix de base a la resta de la legislació en la matèria. El Codi Civil de Catalunya, en el seu article 511-1, assenyala que es consideren béns les coses i els drets patrimonials. I més endavant aclareix: Els animals, que no es consideren coses, estan sota la protecció especial de les lleis. Només se’ls apliquen les regles dels béns en allò que permet llur naturalesa.
Amb la nova normativa, els animals de companyia es consideraran inembargables (sens perjudici de l’embargabilitat de les rendes que aquests puguin generar en cada cas).
No passa el mateix a la normativa estatal, si bé s’està tramitant des de finals de l’any passat una proposició de llei sobre el règim jurídic dels animals que modificaria el Codi Civil espanyol, així com la Llei Hipotecària i la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquesta reforma defuig del tractament dels animals com a coses per reconèixer que es tracta d’éssers vius dotats de sensibilitat. El propietari d’un animal podrà gaudir i disposar d’ell, però sempre respectant aquesta qualitat, assegurant el seu benestar d’acord amb les característiques de cada espècie. Aquest dret d’ús i gaudi no empara el maltractament, ni tampoc l’abandonament o el sacrifici (excepte en els casos emparats per la pròpia norma). També es reconeix un dany moral en cas de pèrdua o lesió important, que va més enllà que la simple responsabilitat civil derivada del valor de l’animal.
Aquesta nova concepció també es reflecteix a la norma processal, per exemple a les crisis matrimonials, on ja no es parla de qui és queda el gos, sinó també dels drets de visita sobre aquest, com si fos (de fet ho és) un membre més de la família. Ara el jutge confiarà els animals de companyia a un o ambdós cònjuges en atenció a l’interès dels membres de la família i al benestar de l’animal, tot i que algun pronunciament ja s’havia fet en aquest sentit.
En resum, un pas més per deixar enrere la vella concepció, sobretot dels animals de companyia, que tot i que se’ls estima molt, no deixen de ser «bèsties», com recentment em deia un simpàtic avi que es va apropar a acaronar la Kira. Doncs no: animals, no bèsties.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
