(Article publicat dilluns, 17 de juny al Diari de Girona)
Vist per a sentència el judici del procés. Hi haurà un abans i un després en la història dels judicis al nostre país. Història que segurament es reescriurà en funció del contingut i de la decisió de la sentència que es dicti. Tots hem fet un màster aquests mesos sobre dret processal penal. Alguns ho podran entendre més, altres menys, però sí voldria destacar, com ja vaig fer en el seu moment, com si fossin a la pel·lícula El show de Truman, que això sí que ha estat la vida en directe o, més ben dit, el procés en directe, sense filtres ni distorsions ni comentaristes a vegades poc qualificats.
Les dades del procés no deixen indiferent a ningú. 12 acusats, 4 mesos de judicis, 52 sessions, 422 testimonis, 12 pèrits, prop de 200 vídeos i moltes, moltíssimes hores, enganxats al 3/24 en directe.
L’última visualització ens ha permès conèixer un dret fonamental, com és el dret a l’última paraula, que ha provocat tot tipus de reaccions. Molts mitjans han recollit la humanitat de les paraules dels acusats; altres ho han qualificat d’atac i ingerència intolerable a les institucions de l’Estat i desconsideració davant del Ministeri Públic. El que està clar és que l’exercici d’aquest dret per part de tots els acusats no ha deixat indiferent a ningú, com no podia ser de cap altra manera.
El dret a l’última paraula de l’acusat troba el seu fonament internacional a l’article 14 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, replicat també al Conveni per la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, d’on passa a incorporar-se a la Constitució Espanyola al seu article 24, on es recull el dret a la defensa i a la tutela judicial efectiva.
En l’àmbit processal, l’article 739 de la Llei d’Enjudiciament Criminal estableix que finalitzades les conclusions definitives de les parts acusadores i les defenses, el president de l’òrgan judicial preguntarà als acusats si volen manifestar quelcom al Tribunal. Es tracta primer de tot d’una obligació legal per part de l’òrgan judicial, si bé és potestatiu per a l’acusat, que pot fer ús o no d’aquest dret, mesurant molt bé si el que vol dir el pot ajudar o si, pel contrari, el pot perjudicar. Per aquest motiu moltes vegades els advocats recomanem no fer ús d’aquest dret, però en el cas del procés, ni per raó de les persones encausades, ni per raó del que s’estava discutint amb una audiència pública amatent (almenys a Catalunya), semblava obvi que cap dels acusats desaprofitaria aquesta ocasió de cara a la galeria.
I així va ser. L’encert o desencert del que van dir ha estat comentat en excés pels mitjans de comunicació, als diaris i a les tertúlies de torn. Tot és lloable i criticable, només faltaria. Segurament, l’última paraula més comentada ha estat la de Josep Rull i la seva referència a William Wallace, heroi escocès que tots recordem gràcies a la magnífica pel·lícula dirigida i interpretada per un genial Mel Gibson l’any 1995, líder independentista escocès del segle XIII que ens va deixar la imatge d’un aixecament de faldilles que va aconseguir superar el de la recordada Marilyn Monroe, i que sobretot ens va deixar una frase lapidària per a la posteritat: «L’esperança és més poderosa que la por; després de nosaltres en vindran més. No hi ha prou presons per tancar l’anhel de llibertat d’un poble».
Professionalment, haig de dir que no em van agradar alguns dels atacs personals que es van fer contra el Ministeri Fiscal o l’Advocacia de l’Estat, com tampoc em van agradar, tot i que ho entenc perfectament, les referències a la humanitat, implicació i empatia dels advocats defensors. No voldria que ningú em mal interpretés, però aquí tothom fa la seva feina de la millor manera que sap o pot, i no crec que sigui correcte ni encertat personalitzar com en ocasions s’ha fet, ja que en tot cas, i com a mi m’agrada dir, defensem, en el sentit més ampli de la paraula, interessos aliens, que no necessàriament hem de compartir en tot o en part. Per això som professionals.
I no voldria acabar sense fer esmena a una altra frase històrica i lapidària, atribuïda a l’emperador Juli César l’any 49 aC, quan al capdavant de la Legió XIII Gemina, va decidir creuar la frontera de Roma pel riu Rubicó, cosa que va suposar l’inici d’una guerra civil dins l’imperi Romà, i que segur tots heu sentit en més d’una ocasió, i que el magistrat Marchena podia haver substituït per la clàssica de «vist per a sentència»: Alea iacta est.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
