Aquest any la loteria de Nadal s’ha avançat un dia, i no l’ha donat “Loterías y Apuestas del Estado”, sinó que ho ha fet el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TSJE), que en la seva sentència de 21 de desembre, ha declarat la nul·litat de la limitació practicada pel Tribunal Suprem en quan als efectes retroactius de la declaració de nul·litat de les conegudes com a clàusules sòl. El premi, això sí, ha estat molt però que molt repartit.
Tot i el gran impacte de la sentència, el seu contingut és ben senzill, i com ja havia manifestat més d’un magistrat, era força esperable, tot i el “despiste” al que havia jugat l’Advocat General de la UE, que havia fet un informe previ, no vinculant, apuntant a que la sentència podria confirmar el criteri limitatiu mantingut pel Tribunal Suprem. De fet la sentència tampoc conté una gran argumentació, limitant-se a assenyalar que la limitació dels efectes retroactius aplicada pel tribunal espanyol és contrària a la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors.
Aquest “voler acontentar a tothom” que va fer el Tribunal Suprem, era difícilment suportable des d’un punt de vista jurídic: la clàusula o és nul·la o no ho és, però si és nul·la de manera absoluta i no parcial, sembla evident que els seus efectes han de ser retroactius fins el mateix moment en que es va signar. Ara bé; la evidència i claredat de la resolució, obre ara una sèrie d’incògnites sobre la seva aplicació pràctica en els diferents casos que ens podem trobar: demandes encara no interposades; demandes interposades però no finalitzades; demandes interposades però suspeses expressament a l’espera de que sortís la sentència del TJUE; demandes finalitzades per sentència ferma; demandes finalitzades per un acord transaccional; i alguna que altra variant de les anteriors.
La primera reflexió que m’agradaria fer és que sobta que quelcom tan important i amb tanta repercussió, en definitiva extraordinari, no provoqui també una solució pactada de caràcter excepcional. Obligar als consumidors a tornar a fer una pelegrinatge als Jutjats, que ja es troben prou col·lapsats, resulta una mica penós. I és que de moment sembla que ningú ha estat capaç de trobar una solució única i vàlida per tothom i que deixi satisfetes en la mesura del possible a totes les parts implicades. Cert és que no tots els casos són iguals, però també és cert, i ho dic des de la experiència acumulada a les dues bandes de la taula de negociació, que més del 80% dels expedients es podrien resoldre fàcilment, reduint molt per tant el percentatge de temes que legítimament es poguessin discutir en el Jutjat.
Com estem a Nadal m’agradaria pensar que les diferents parts implicades posaran bona voluntat per resoldre el 80% dels expedients que abans us comentava, que crec sincerament fàcilment solucionables: liquidació practicada per l’entitat bancària; verificació per part del client; tancament d’un acord transaccional evitant temps i despeses a molta gent. Ara bé, per la resta de casos del 20%, la solució no és gens fàcil.
Dins aquest grup, tindríem els temes que hagin acabat amb sentència ferma, que tenen el que s’anomena eficàcia de cosa jutjada, no poden obrir-se de nou, ni directament instant un nou procediment, ni indirectament mitjançant el conegut com a recurs de revisió. D’altra banda, si no es van reclamar expressament els interessos anteriors a la sentència del TS de 9 de maig de 2013, les entitats bancàries podrien al·legar la preclusió de fets i drets que estableix la normativa processal. També hi hauria els casos en que el consumidor ha fet una renúncia a res més reclamar.
Segurament aquest últim supòsit seria el més defensable, doncs la renúncia a drets ha d’emmarcar-se sempre amb criteris interpretatius restrictius. En tot cas, està clar que les solucions no seran fàcils, i que s’haurà d’estar a cada cas, essent molt recomanable per evitar més situacions no desitjades, consultar a un advocat especialista, i sobretot, no precipitar-se.
En conclusió: amb la llei a la mà, com se sol dir, la solució no és gens fàcil. Ara bé, com deia el meu pare, vivim en un país on els tribunals sovint treuen “conills dels barrets de copa”, fent referència a la capacitat de flexibilitzar la llei en circumstàncies excepcionals, i aquí sens dubte ho són.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
