Aquests dies hem comentat les mesures urgents extraordinàries aprovades pel Govern per fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19 en relació amb el deute hipotecari per a l’adquisició de l’habitatge habitual. També hem comentat les mesures (o, més ben dit, falta de mesures) per poder atendre el pagament de la renda o lloguers de l’habitatge o dels locals de negoci. Avui parlarem de com afecta o pot afectar el covid-19 les obligacions contractuals pendents de compliment en relació amb els contractes signats entre empresaris.
Les circumstàncies extraordinàries que estem patint poden derivar en aquest sentit en dues situacions: a) impossibilitat de complir amb l’obligació contractual que es troba pendent de compliment; i b) desproporció entre les prestacions de les parts i trencament de l’equilibri contractual.
En el primer supòsit parlem del que anomenen força major, és a dir, impossibilitat sobrevinguda de complir una determinada prestació contractual, i pot implicar exonerar el deutor de la seva responsabilitat per incompliment, ja sigui de manera definitiva o temporal, en funció del tipus de contracte signat. Tot i que sembla un supòsit clar, també pot tenir excepcions. Per exemple, no eximeix de compliment en el cas d’obligació de lliurar coses determinades genèricament, béns fungibles o obligacions de naturalesa pecuniària. Tampoc eximeix de responsabilitat a l’obligat a lliurar una cosa determinada si ha estat un posseïdor de mala fe.
En el segon supòsit (alteració sobrevinguda de les circumstàncies), és quan parlem de la doctrina jurisprudencial de la rebus sic standibus, expressió llatina de la qual sentirem a parlar força en endavant, i que permet modificar el contracte (i excepcionalment resoldre’l) quan les circumstàncies que l’envolten pateixen una alteració sobrevinguda i extraordinària.
Perquè pugui aplicar-se aquesta doctrina es requereix: a) una alteració completament extraordinària de les circumstàncies en el moment de complir el contracte en relació amb les circumstàncies concurrents en el moment del seu atorgament; b) una desproporció exorbitant entre les prestacions de les parts contractants que trenqui l’equilibri de les mateixes; c) que tot això esdevingui per circumstàncies radicalment imprevisibles; i d) que no hi hagi cap altre mitjà o eina que permeti esmenar aquest desequilibri generat.
Estem davant d’una doctrina jurisprudencial d’aplicació excepcional i restrictiva, fruit d’un sistema jurídic basat en el principi de conservació dels contractes i que allò pactat al contracte té força de llei entre les parts signants, sempre matisat pel deure d’actuar de bona fe i evitar l’abús de dret, i que ningú pot anar en contra dels seus propis actes.
En tot cas, no estem davant d’una doctrina d’aplicació matemàtica, sinó que s’haurà d’analitzar cas per cas per veure si pot ser d’aplicació al cas concret amb què ens trobem. És cert que tenim un precedent no gaire llunyà, com ho va ser la crisi econòmica de l’any 2008, que ens ofereix una gran casuística de sentències, que haurem de veure si les podem traslladar a la situació actual que estem patint. Haurem de veure també si els tribunals són més flexibles a l’hora d’aplicar aquesta doctrina, com ja va passar en aquell moment en algunes sentències del Tribunal Suprem (any 2014), tot i que posteriorment es va tornar a la tradicional aplicació excepcional i restrictiva d’aquesta doctrina.
En qualsevol cas, se’ns gira feina. És molt important revisar els contractes ja signats o que es vulguin signar aquests dies. Penseu que per poder aplicar la doctrina jurisprudencial de la rebus sic standibus és vital comprovar que en el contracte no s’estableix cap previsió específica o alternativa en aquest sentit, ja que l’aplicació de la mateixa per part dels tribunals és sempre subsidiària. També és important examinar molt bé que no hi hagi una disposició legal o reglamentària específica que sigui d’aplicació. I tampoc podem oblidar que el principi de bona fe contractual obliga a mitigar el dany, és a dir, que s’hagi intentat que els danys i perjudicis derivats de l’incompliment contractual hagin estat els menys possibles.
Tenint en compte tot l’anterior, i per acabar, serà molt recomanable dur a terme totes aquelles actuacions que facin possible el compliment del contracte (renegociant o modificant allò pactat si és precís), i si això no és possible, doncs comunicar l’abans possible la seva impossibilitat i prendre mesures per tractar de minimitzar els potencials danys que se’n puguin derivar.
Afegiu a tot plegat, com deia el meu pare, grans dosis de sentit comú i racionalitat. I com us dic jo ara: deixeu constància per escrit de tot si us plau…
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
