Article publicat el dimecres, 3 de juny, al Diari de Girona
En els diferents articles que hem anat publicant sobre els programes de compliment normatiu −Compliance– us hem anat parlant d’on surt aquesta necessitat, de la seva importància, de la seva regulació i, sobretot, de la seva implementació en el món de les empreses. Si bé és cert que aquests programes neixen d’una reforma del Codi Penal que atribueix directament responsabilitat penal a les persones jurídiques, és més cert que cada vegada el seu àmbit d’aplicació s’ha anat estenent a moltes matèries no estrictament penals.
A Catalunya, la cultura del Compliance va guanyant cada cop més terreny, i va molt més enllà de l’evitació o mitigació dels efectes derivats de la comissió d’un delicte en el si de l’empresa, com poden ser els danys reputacionals.
No fa gaire us parlava que un dels elements essencials que ha d’incloure un programa de compliment normatiu és el Canal de Denúncia o Canal Ètic, i que serveix perquè qualsevol persona, ja sigui de dins o fora de l’empresa, pugui posar en coneixement de la mateixa qualsevol actuació irregular que hagi pogut detectar, i que pugui ser delictiva o no.
La Directiva Europea 2019/1937, de 23 d’octubre, ha fixat l’obligació dins les empreses de disposar d’aquest canal de denúncia, dins un termini màxim que acabaria el 17 de desembre de 2021, si bé amb la possibilitat d’ampliar aquest termini per part del legislador nacional fins l’any 2023 en empreses amb plantilles de 50 a 250 treballadors.
Recentment, a l’Associació Catalana de Compliance (COMPCAT), i dins l’àmbit del Compliance Tributari, es va fer una jornada monogràfica sobre els riscos tributaris i el secret professional. Un dels blocs es va centrar en el canal ètic i el control del frau fiscal, la seva incidència amb el secret professional i els riscos de les denúncies anònimes.
A part dels mecanismes de control intern de l’empresa, que han passat de ser imprescindibles a cada vegada més inevitables i obligatoris segons la Directiva Europea abans esmentada, també els organismes públics han parat especial atenció al control del frau fiscal i han buscat la manera d’incentivar les denúncies per a la seva detecció i control. Des de fa aproximadament sis anys que es va crear una bústia per presentar denúncies a la seu electrònica de l’Agència Tributària Catalana (ATC), la seva Oficina Central d’Inspecció ha rebut més de 200 denúncies, gairebé la meitat són denúncies anònimes, que reben el mateix tractament que la resta de denúncies sempre confidencials. A destacar que la denúncia en si no forma part de l’expedient, sinó que simplement serveix per introduir-lo i donar curs al mateix; el denunciant no té un paper actiu en el mateix, de fet no se l’informa dels resultats ni tampoc pot interposar cap mena de recurs o reclamació de cap classe.
També l’Oficina Antifrau de Catalunya disposa d’un canal de denúncies amb sistema d’anonimització, que concentra dues terceres parts de les denúncies que rep aquest organisme.
Personalment soc més partidari de les denúncies confidencials que no pas de les denúncies anònimes, però la realitat s’imposa i ens evidencia que aquestes últimes són majoritàries. Això planteja dubtes sobre el seu tractament, sobretot quan estem davant de denúncies falses, denúncies amb una clara mancança d’elements objectius i, en general, denúncies contràries a la bona fe, on difícilment es podrà actuar contra la persona delatora. Evidentment s’ha de protegir la persona delatora, però no podem obviar que una denúncia, per exemple, falsa pot danyar greument l’honorabilitat o reputació del subjecte denunciat, d’aquí la necessitar d’extremar les mesures de confidencialitat.
A banda, haurem de tractar com es conjuga tot això amb el secret professional dels agents que intervenen en tot plegat, si s’haurà de modificar el delicte de revelació de secrets i, en definitiva, com encabirem aquesta directiva europea en el nostre ordenament jurídic.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
