(Article publicat dilluns, 27 de gener al Diari de Girona)
En acabar els meus estudis de Dret, i per no trencar la tradició familiar, vaig voler preparar oposicions per ser jutge i/o fiscal. I per poder fer-ho, vaig aconseguir una de les beques que oferia el Departament de Justícia de la Generalitat, que realment eren un gran ajut i un estímul per a la dura vida de l’opositor. A Catalunya, com ja hem comentat en altres articles, no hi ha hagut gaire tradició opositora. De fet falten jutges i fiscals catalans. Aquestes beques facilitaven, en definitiva, que els estudiants que havien acabat la carrera, poguessin triar com a opció aquestes oposicions i acabessin quedant-se a Catalunya.
Per poder obtenir la beca s’havia de fer un curs de llenguatge jurídic català. Jo havia estudiat en castellà a la UNED, tot i que la majoria de classes les fèiem en català, ja que amb els tutors parlaves en català, ja que tots eren d’aquí. Però quan tornaves als llibres tot era en castellà. La veritat, vaig agrair molt aquella beca, i no només per l’aportació econòmica que suposava, sinó perquè em va permetre aprendre molt vocabulari jurídic en català, que en aquella època encara no s’emprava com pot passar avui en dia, tot i que encara falta molt perquè la normalització lingüística es «normalitzi» en el món jurídic.
Alguns dels cursos que jo vaig fer ara fa uns 25 anys encara es repeteixen, senyal que, tot i que s’ha avançat en la matèria, encara queda molt per fer. I no em refereixo en absolut a la qüestió política, sinó a la qüestió lèxica o semàntica. Es triï el castellà o el català en els escrits, l’important és escriure’l bé. Jo encara guardo al despatx un exemplar de la primera edició de gener de 1991 del llibre Vocabulari bàsic per als jutjats editat pel Departament de Justícia de la Generalitat. Amb ell vaig aprendre a dir interlocutòria i no pas auto, a dir acarament i no pas careig, traïdoria i no pas alevosia, i un llarg etc.
Però no tot és una qüestió de vocabulari o de traducció del castellà. El llenguatge jurídic català també té un estil o identitat pròpia i un afany de modernització, els principals trets del qual serien: claredat i simplificació; funcionalitat i precisió; i respecte i correcció en el to relacional. Encara guardo els apunts d’aquella època i el decàleg que ens van ensenyar: 1) evitar la discriminació lingüística per raó de sexe; 2) evitar l’ús de formes humiliants (menys «suplico» i més «demano»); 3) emprar la primera persona del singular; 4) transformar les frases passives; 5) transformar les frases negatives; 6) evitar l’abús de nominalitzacions; 7) evitar l’ús de les formes no personals del verb; 8) deixar els complements llargs al final; 9) evitar l’ús de paraules supèrflues; i 10) fer servir frases incompletes en les enumeracions (sobretot en el «sol·licito» o «demano» final).
Una de les regles que també ens ensenyaven era evitar l’abús de llatinismes, com podia passar en el llenguatge jurídic castellà. Curiosament, amb el temps, potser sí que hem anat abandonant alguns llatinismes, però hem anat incorporant cada vegada més anglicismes, cosa que no deixa de ser un contrasentit. Un dels últims que hem incorporat, i que cada vegada estem emprant més, és el de «Compliance», per referir-se als programes de compliment normatiu que han de tenir les persones jurídiques per evitar tenir responsabilitat penal.
Està clar que hem avançat molt amb l’ús del català als jutjats, però encara queda molta feina per fer, ja que a dia d’avui, tot i els esforços destinats, el català segueix essent minoritari, si bé a Girona podem dir que som capdavanters en l’ús del català, no només en els escrits que presenten les parts, sinó també en les resolucions judicials i notificacions que es practiquen al jutjat.
I per acabar, alguns exemples de com hem d’emprar correctament la terminologia quan fem servir el llenguatge jurídic català. Quan parlem per exemple del conjunt de documents que fan l’expedient judicial, ens referirem a les actuacions i no als autos. Si fem un avís amb comminació (per exemple sota l’amenaça d’una pena determinada) farem una advertència, però si l’avís no porta cap comminació, farem un advertiment. Si el jutjat ens cita per comparèixer davant el jutge dins d’un termini, ens faran una citació a termini, i no pas un emplaçament. Quan rebem una sentència, primer de tot anirem a mirar la decisió, i no pas el fallo. Si aquesta decisió condemna a una quantitat de diners líquida, és possible que es meritin interessos, i no pas es devenguin interessos. Les resolucions de tràmit es faran mitjançant provisió, i no pas providència. Del poder per plets s’haurà de fer una validació, i no pas un bantasteig.
Si volem guanyar terreny en l’ús del català als jutjats, almenys fem-ho bé, i evitem emprar allò que alguns anomenen com el catanyol.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
