Com diu l’anunci que tantes vegades hem vist en connectar amb el canal 3/24 en directe per veure el judici del procés, no totes les cerveses són iguals, ni tots els judicis són iguals. És evident que el judici del procés ha aixecat una expectació mediàtica sense precedents; hi ha molta gent «enganxada» a les sessions del judici, que ha vingut a substituir la telenovel·la de torn. Com si estiguessin presents a la mateixa sala, aprofiten les pauses d’aquest per anar al lavabo o desfogar-se a les xarxes socials i veure els comentaris que fa la gent.
Això va provocar una allau d’opinadors i tertulians, alguns més acreditats que altres, o almenys amb més coneixements o encerts uns que altres, cosa que sembla més una mena de «Sálvame de luxe», on a vegades es parla més del pentinat dels intervinents que del fons del tema.
És cert que l’administració de Justícia sempre ha portat malament això de les crítiques, però també és cert que no es pot evitar el dret de la gent a opinar i a criticar, ja que si la justícia emana del poble, només faltaria que el poble no pugui dir la seva, amb més o menys fonamentació. Ara bé, no podem confondre les converses de cafè amb les tertúlies que almenys en aparença seriosa veiem en alguns mitjans. Només faltaria que no es pugui opinar, però el tema és prou seriós com per fer un show on es pugui deixar anar la primera bajanada que ens vingui al cap. No m’imagino fent això amb relació a una operació mèdica o quirúrgica, criticant l’actuació del cirurgià, de l’anestesista o dels infermers (o fins i tot del mateix pacient).
No m’ha agradat mai la figura del jutge mediàtic, ni aquells que parlen més als mitjans que a les resolucions judicials. La millor manera d’evitar els judicis paral·lels, o almenys minimitzar aquest impacte, és no alimentar la bèstia i donar-li menjar cada vegada que declara un testimoni.
El judici és llarg, és cert, i el nerviosisme latent, però haurem de tenir paciència i no extreure conclusions abans de temps. Els jutges han de parlar mitjançant les seves resolucions, i recordar que contra aquestes hi cap recurs per revisar allò que han sentenciat.
Vull acabar aquest article igual que l’he començat. No totes les cerveses són iguals, com tampoc són iguals els testimonis que declaren en el judici. Alguns haurien de recordar que són funcionaris públics, amb un estatus diferent de la resta de testimonis particulars que poden actuar, i tots òbviament amb obligació de dir la veritat, evitant qualsevol interès, especialment d’aquells que han de mantenir l’objectivitat i neutralitat de la funció pública, amb qui el tribunal hauria de ser especialment curós. In iudicando criminosa est celeritas.
