Recentment el Diari de Girona es feia ressò de diversos episodis de maltractament a animals domèstics que han estat molt comentats, ja que han passat al bell mig de la ciutat, en espais públics, i fins i tot, en algun cas s’han pogut enregistrar. El visionat d’algunes d’aquestes gravacions ha fet remoure l’estómac a més d’un, barrejant-ho amb sentiments de repugnància i rebuig, incomprensió, impotència, i fins i tot amb algun sentiment que preferiria no compartir.
Està clar que encara queda molt camí a recórrer per adaptar-nos culturalment al canvi conceptual de veure els animals no com una possessió, sinó com un ésser viu. La diferència és abismal: jo puc fer el que vulgui amb quelcom que és meu, però no puc fer-ho si es tracta d’un ésser humà. A Europa, amb algunes excepcions, fa molt de temps que ho tenen molt clar. A casa nostra, de mica en mica, s’ha anat avançant. Però pel que veig al diari, encara queda molt camí a recórrer.
Hi ha un reconeixement general dels animals com a éssers vius sensibles, amb més o menys matisacions en funció de la tradició cultural de cada comunitat. A casa nostra, el Codi Civil de Catalunya assenyala que «els animals, que no es consideren coses, estan sota la protecció especial de les lleis. Només se’ls apliquen les regles dels béns en allò que permet llur naturalesa». Encara no s’ha abandonat l’antiga concepció possessòria de l’animal com un bé, però almenys s’ha avançat una mica més. Sembla que la reforma projectada sobre el Codi Civil espanyol va pel mateix camí.
Però aquesta nova concepció encara hi ha molta gent que, o no la coneix, o potser no la comparteix; o el que és més greu, ni tan sols és conscient que maltractar un animal domèstic és delicte. Ho hem vist en els últims casos denunciats per aquest mateix rotatiu. Encara hi ha «persones» que pensen que com a «amos» dels seus animals, poden fer amb ells el que volen, inclòs matar-los, i fins i tot increpar a qui els recrimina la seva violència.
Doncs bé, maltractar un animal no només és un acte cruel i vil que provoca repugnància, sinó que a més és delicte, castigat amb penes de fins a un any de presó, que es poden incrementar, per exemple, si hi ha hagut acarnissament, si es provoca la pèrdua d’un sentit, òrgan o membre principal, o si s’ha fet davant d’un menor d’edat. I encara més pena (18 mesos) si s’ha causat la mort de l’animal. Però la majoria de vegades, si el maltractament no és greu, acaba només en una pena de multa.
Amb els últims esdeveniments, s’ha tornat a reobrir el debat de l’enduriment de les penes per maltractament animal. Normalment no soc gaire partidari de buscar solucions amb l’enduriment de les penes, sinó que sempre he pensat que s’ha de fer una feina de conscienciació per evitar aquestes situacions. Si les persones que fan aquests actes no són conscients de la gravetat dels mateixos, serà difícil prevenir-los i sobretot evitar-los.
Ara bé, veient que encara estem a l’inici del camí i que queda molta feina per fer (massa), crec que l’enduriment de les penes en aquest cas sí seria positiu i comportaria un efecte dissuasiu en les persones que encara ara pensen que poden fer el que vulguin amb els «seus» animals. Només caldria superar la barrera dels dos anys de presó, i segur que més d’un indesitjable s’ho pensa dues vegades.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
