El portal web de l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) ha donat a conèixer fa qüestió de dies que, i es cita en el seu literal: “Les exportacions catalanes han augmentat un 6,9% interanual al desembre del 2015. Per destinació econòmica, augmenten tant les vendes de béns de consum (11,1%), com les de béns de capital (17,2%) i les de béns intermedis (2,6%). A Espanya, les exportacions mostren un creixement del 4,1% respecte al mes de desembre del 2014. En termes acumulats, les exportacions s’han incrementat un 6,1% a Catalunya i un 4,3% a Espanya, respecte al conjunt de l’any 2014.[1]”
Sens dubte que aquesta és una dada, estadística, que permet convidar a incrementar les dosis d’optimisme i confiança com a ciutadà d’un país seriosament afectat per una “crisi” la qual sembla no tenir fi. Tanmateix, i fins i tot, la informació publicada, pot ajudar a augmentar els nivells de patriotisme en un moment en què l’efervescència nacionalista s’ha diluït en benefici d’una ruta silenciosa i estratègica.
Malgrat això, que també anima, el present article pretén defugir de reflexionar com estem a nivell de país, per intentar traslladar un breu pensament, en relació a com s’executen aquesta sèrie de quasi dotze milions d’operacions comercials internacionals –sumat entre importacions i exportacions-, especialment en la part essencial de tota transacció, traduïble en definitiva, a les operacions de compravenda internacional.
L’element més essencial, imprescindible i inqüestionable de tota relació comercial és l’existència d’un contracte. Un contracte, més o menys extens, més o menys polit, o inclús més o menys elaborat, però en qualsevol cas, el que resulta del tot evident és l’imperiosa necessitat de traslladar la voluntat de les parts en un paper i firmar-lo, amb l’exclusiva finalitat de saber “a què es juga”, posant el símil esportiu. Es pot jugar sense normes? És més, sabem a què juguem quan tenim una operació de milers d’euros sobre la taula i no tenim cap paper que ho aguanta? La resposta sembla del tot clara.
És evident que som un país exportador i importador, un país comercialment amb vocació internacional. Ara bé, resulta obligat preguntar-se si som un país que regula l’operació comercial correctament mitjançant un contracte escrit… Segurament es faria el silenci. Per altra banda, molts responsables, podrien defensar que, el contracte, i especialment el de compravenda de mercaderies –tant internacional com nacional-, no requereix la forma escrita i per tant, amb aquell acord telefònic o amb l’acceptació del pressupost firmat i enviat per correu electrònic és més que suficient, doncs, durant molts anys s’ha funcionat així i no ha passat mai res i ben bé que ha anat. Segurament més d’un es sent identificat. No obstant això, interiorment també es deu preguntar si realment té un contracte que regula la relació de compravenda amb aquella empresa amb qui es treballa fa anys, o que fa poc ha hi té relació. La incertesa que provoca la no regulació escrita.
La relació contractual per escrit és essencial per desenvolupar-se amb tota tranquil·litat, o amb el menys risc possible, ja que en aquest s’hi contemplarà aspectes tant bàsic com els intervinents, el preu, el lliurament i el termini; però per altra banda i més detallat haurà de contenir les formes de pagament, les garanties de cobrament, les condicions de lliurament, el concepte d’incompliment i les penalitzacions previstes; i en darrer terme, clàusules bàsiques que sovint passen per alt com la legislació aplicable en cas de discrepàncies, la cambra per a la resolució dels conflictes i l’idioma d’interpretació de la relació.
Tot el que fins ara s’ha exposat, no seria just si no es finalitzés el present fent referència a l’instrument jurídic més globalment acceptat i tolerat en les operacions de compravenda de mercaderies a nivell internacional, aquest és la Convenció de les Nacions Unides sobre els contractes de compravenda internacional de mercaderies, realitzada a Viena l’11 d’abril de 1980.
Aquest instrument jurídic, neutre respecte la legislació nacional de qualsevol intervinent, i per tant lliure de pretensions egoistes sobre normes beneficioses, permet establir de forma homogeneïtzada els continguts essencials que s’han de disposar en un contracte de tal magnitud i establir així, unes regles de joc que permetin un acord consensuat pels contractants en benefici de la màxima seguretat jurídica i econòmica possible.
Actualment, la Convenció està integrada per 84 estats, els quals l’han integrat segons les diferents formes jurídicament contemplades, fet que potencia significativament el seu ús com a referència bàsica per així prosseguir i element adaptable d’acord amb els objectius que cadascun dels intervinents persegueix en la relació comercial.
Pere Vilà
Professional del despatx Rebled Advocats
]]>
