(Article publicat dilluns, 9 de maig al Diari de Girona)
Una nova sentència dictada pel Tribunal Suprem en matèria de responsabilitat penal de les persones jurídiques ha tornat a posar de manifest allò de què dies enrere ja ens fèiem ressò en el Diari de Girona: falta d’una clara definició de l’estatut de la persona jurídica en el nou sistema de responsabilitat penal d’aquestes.
Es tracta d’una sentència dictada el passat 16 de març de 2016 en un cas d’estafa d’una immobiliària. El que més sorprèn és com un tema amb un interès econòmic real de 3.000 euros ha pogut acabar amb una primera sentència dictada per l’Audiència Provincial de Càceres que condemna els responsables de la immobiliària a dos anys de presó, més inhabilitació especial per realitzar qualsevol activitat relacionada amb la gestió i intermediació d’immobles dins aquest termini, i una multa; alhora que condemna la societat que explotava la immobiliària a una pena de multa de 24.000 euros i al tancament del local on s’exercia l’activitat per un termini de sis mesos.
El cas és prou interessant com per fer-ne cinc cèntims: la immobiliària rep l’encàrrec de vendre un pis per import de 110.000 euros, que inclou la comissió de la immobiliària, que és de 5.000 euros. La immobiliària troba un comprador i li diu que el preu són 113.000 euros. La venda es fa fent creure a tothom que el preu real és 110.000 euros, i la immobiliària cobra la comissió pactada amb el venedor (5.000 euros) i es queda els 3.000 euros que excedeixen del preu declarat.
Vagi per endavant, abans d’entrar en matèria, que el Tribunal Suprem a la seva sentència redueix la condemna als responsables de la immobiliària i els imposa un any de presó més la inhabilitació especial pel mateix període, i decideix absoldre la societat per una qüestió formal (no haver declarat formalment durant la instrucció com a imputada -ara investigada-), que és precisament la que tractarem ara seguidament.
La sentència posa de manifest quelcom que ja s’estava discutint des que a l’any 2010 es va reformar el Codi Penal i va introduir la responsabilitat penal de les persones jurídiques: les importants carències derivades d’una falta clara de definició en el tractament o en l’estatut de la persona jurídica en matèria de responsabilitat penal.
La sentència, que ressalta la complexitat de la reforma, referint-s’hi com a “novetat radical” dins la nostra tradició jurídica, destaca que no hi pot haver un tractament diferenciat en la responsabilitat penal de les persones físiques -autores materials i directes del delicte-, i les persones jurídiques -en quin entorn es comet el delicte-, tot negant que pugui existir una doble via probatòria que diferenciï entre una i altra.
I és que la persona jurídica no pot ser sense més responsable penalment de tots els delictes comesos en l’exercici de les seves activitats socials i en el seu benefici directe o indirecte pels seus representants i treballadors o subordinats, sinó que només ho podrà ser en cas d’incompliment greu dels seus deures de supervisió, vigilància i control de la seva activitat i d’acord amb les circumstàncies de cada cas, el que en tot cas haurà de ser objecte de prova, fugint per tant de fórmules de responsabilitat objectiva que no tenen encaix en el nostre sistema de penes.
En definitiva, com ja va dir el Tribunal Suprem en la primera sentència de 29 de febrer de 2016 (que també vam comentar al Diari de Girona), la persona jurídica és titular, igual que la persona física, del dret a la presumpció d’innocència, i ha de tenir, per tant, els mateixos drets i les mateixes garanties en el procediment penal que les que té la persona física.
Per tant, les parts acusadores hauran de justificar l’existència d’un incompliment greu en els deures de supervisió i control; i les defenses, que aquest incompliment greu no s’ha donat, i que en tot cas, el delicte comès en el si de la societat ho ha estat per incompliment fraudulent per part de la persona física autora material del delicte, de les mesures de control aplicades per la societat.
Ara bé, si la societat no ha incorporat un programa de Compliance, és a dir, un programa de prevenció de delictes o millor dit, un programa de compliment normatiu per evitar que es cometin delictes, serà difícil justificar que ha fet aquest degut control sobre la seva activitat i ha pres mesures efectives amb aquesta finalitat, i això, insistim, sens perjudici del dret a la presumpció d’innocència, que no entendríem no es pogués predicar també de les societats.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
