Article publicat el diumenge, 21 de desembre, al Diari de Girona
Som un país curiós. Tenim una tècnica legislativa que deixa molt que desitjar. Legislem malament, i sovint tard, i per suposat mai acceptem cap crítica ni assumim cap responsabilitat. Això sí, ens encanta donar la culpa als altres. Legislem a cop de titular dels diaris; a conveniència del partit polític de torn; o en funció de les aliances polítiques que convinguin; i cada vegada que toquem un codi (entès aquest com un conjunt de normes més o menys homogènies i armòniques) aquest se’ns desploma con un castell de cartes. I a tot això l’opinió pública es troba desconcertada, que no entén res de res, que veu per exemple com una reforma del Codi Penal que havia de suposar l’enduriment de penes dels delictes contra la llibertat sexual ha acabat convertint-se en una eina per poder rebaixar les condemnes que ja s’havien interposat. Però com pot passar això? Molt fàcil. Els nostres avis ja ens ho deien: poc a poc i bona lletra. Però el legislador va ràpid i ni ells mateixos entenen la seva lletra.
Això és el que ha passat amb la llei del «només sí és sí», la Llei Orgànica 10/2022, 6 de setembre de 2022, de garantia integral de la llibertat sexual. Aquesta llei, que ha vingut a reformar el Codi Penal en matèria dels delictes contra la llibertat sexual, ha equiparat en un sol delicte el que abans eren dos: el delicte d’agressió sexual i el delicte d’abús sexual. Si bé s’han endurit algunes penes, aquesta equiparació ha provocat la possibilitat de la revisió d’algunes condemnes que han suposat (algunes ja i d’altres ja vindran), en contra dels que es pretenia, una reducció del temps de les mateixes. I això com ha pogut passar? Molt fàcil també: perquè no ens agrada escoltar i en ocasions som massa egòlatres per rectificar quan tothom ens està dient que ens estem equivocant.
Durant la tramitació parlamentària d’aquesta llei, tant el Consell General del Poder Judicial com el Consell Fiscal ja havien advertit que això podia passar. També ho havia fet la Comissió General de Codificació (que assessora al Ministeri de Justícia en la elaboració de les lleis). Però ningú els va fer cas. De fet, podíem haver-ho preguntat a qualsevol alumne que estigui estudiant Dret, que els hagués dit que l’article 2 del Codi Penal (no cal buscar gaire, com veieu) recull el principi de retroactivitat de les lleis penals que siguin més favorables al reu. Però ningú va fer cas ni d’aquests organismes ni tampoc de la opinió majoritària dels juristes que van advertir de l’error que s’estava cometent.
El que trobo vergonyós és que a sobre es vulgui donar la culpa als jutges, com si no haguessin entès bé la llei o no la volguessin aplicar degudament, amb excuses de reminiscències masclistes, segurament desconeixent que les dones són majoria a la judicatura. En tot cas, els jutges, homes i dones, han d’aplicar obligatòriament la llei, ja que estan sotmesos al principi de retroactivitat de la llei més favorable al reu, norma que com s’ha repetit és imperativa, irrevocable i insalvable.
Em preguntava una companya fa poc si aquest error es podria esmenar d’alguna manera. Per desgràcia, ja no. El mal ja està fet. Encara que es volgués rectificar (que no sembla es vulgui fer), sempre s’haurà aplicar la llei que sigui més favorable al reu. Ho diu la llei. I la llei està per complir-se. I és que com deien els romans: lex dura sed scripta (la llei és dura però està escrita); o millor encara, com deia el gran filòsof Sèneca: lex iubeat non disputet (la llei ha d’ordenar, no polemitzar). I Bones Festes!
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2020 Litigation
Advocat a Rebled Bellvehí Advocats
