(Article publicat dilluns, 5 de febrer al Diari de Girona)
El dret successori a Catalunya es basa, com en molts altres ordenaments jurídics, en el principi de llibertat de testar. El causant, és a dir, la persona que vol fer un testament, té plena llibertat a l’hora de decidir què fa amb el seu patrimoni. Tot i que pugui sorprendre algú, aquest principi tan essencial a vegades no es té tan clar a l’hora de fer testament, i si bé no podem dir que sigui habitual, sí que és cert que sovint hi ha gent que no té clar que pot disposar lliurement del seu patrimoni i deixar-ho tot a un amic o al veí i no pas a algun membre familiar més o menys directe.
Ara bé. Aquest principi de llibertat de testar és cert que té unes limitacions en aquelles atribucions que venen imposades per la llei. Bàsicament aquestes limitacions venen donades pel dret a la legítima i per la quarta vidual. Avui ens centrarem en la primera: el dret a la legítima.
La legítima confereix a determinades persones el dret a obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que aquest els pot atribuir a títol d’hereu, llegat, atribució particular o donació, o de qualsevol altra manera. Amb independència de la previsió feta en el testament, el dret a la legítima es confereix per la sola atribució de la llei. És a dir, que si el causant no li ha fet aquesta atribució, el legitimari preterit i té dret igualment.
Com és sabut, a Catalunya la quantia de la legítima és la quarta part de la herència, que es reparteix entre els que tinguin dret a aquesta. Així doncs, són legitimaris tots els fills del causant a parts iguals. Si el causant no té descendents que l’hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors per meitat.
Anem a centrar-nos en la legítima dels fills, que és el supòsit més comú i el que provoca més polèmica. Veritablement, una reserva del 25% de l’herència suposa una limitació força important al dret a disposar lliurement del patrimoni propi. Aquesta reserva ha vingut tradicionalment fonamentada amb la relació familiar amb el causant, tot i que la doctrina ha matisat una mica més aquesta fonamentació i ara assenyala el principi de solidaritat familiar com a fonament actual de la legítima, i així ha estat recollit en alguna resolució dels nostres tribunals.
La qüestió, i la consulta que cada vegada més sovint rebem, és si es pot d’alguna manera evitar aquesta reserva en els casos en què no hagi existit aquesta relació familiar o aquesta solidaritat familiar, com més modernament s’apunta. Per dir-ho més clar: he de pagar la legítima a un fill que no m’ha fet cas mai, ni m’ha vingut a veure i amb el qual estic enemistat? Té el mateix dret un fill que econòmicament va sobrat i amb el qual no hem tingut gaire relació, davant d’un altre fill amb més necessitats econòmiques i amb el qual no només hem tingut més relació sinó que també ha tingut cura de nosaltres o de mi?
D’entrada la resposta seria que sí, ja que la llei aplica de manera restrictiva les possibilitats d’evitar haver de pagar la legítima en un cas com els assenyalats. De fet, les causes que assenyala la llei són, a més de taxatives, prou greus, i han vingut essent aplicades pels tribunals de manera restrictiva. A part de les causes d’indignitat, que afectarien qualsevol hereu (i que són com hem dit prou greus, com haver matat, agredit o calumniat el causant, entre d’altres), són causes específiques per permeten al causant privar de la legítima a un fill, les següents:
- a) haver-li denegat aliments quan hi havia dret a llei.
- b) haver-lo maltractat de manera greu
- c) la suspensió o privació de la pàtria potestat per causa imputable al legitimari
- d) l’absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, per causa exclusivament imputable al legitimari.
Òbviament, tret de les primeres causes que són clarament i objectivament greus i per sort menys freqüents, el problema el tenim amb la interpretació de la darrera causa esmentada. Els tribunals han anat aplicant de manera restrictiva aquesta causa, sovint produint-se el que anomenen la inversió de la càrrega de la prova, essent l’hereu –que té la càrrega de pagar la legítima– el que ha de provar aquesta circumstància davant de la negació del legitimari, obligant el jutge a indagar en les intimitats de la família, qüestió complexa i força desagradable en la majoria de casos. Només aquells casos més clars aconsegueixen de manera excepcional triomfar en els tribunals i aconseguir la privació de la legítima.
En conclusió, tot i que cada vegada més la legítima és qüestionada avui dia com una limitació excessiva al dret de lliure testar, la normativa segueix essent restrictiva quant a les causes de la seva privació, mantenint el concepte de deure exclusiu del causant davant dels seus legitimaris, els quals no veuran privat el seu dret a aquesta a excepció que concorri i s’acrediti alguna de les causes taxatives i greus que assenyala la llei. També és cert que trobem un corrent cada vegada més favorable a interpretar de manera àmplia el dret a la llibertat de testar, i per tant interpretant de manera restrictiva les mateixes restriccions que assenyala la norma, segurament per ajustar-se molt més a la realitat d’avui dia.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
