Aquesta setmana s’ha estrenat als nostres cinemes la pel·lícula “L’heroi de Berlín”, un film que descriu, amb el rigor que pot demanar-se a una producció cinematogràfica comercial, la vivència olímpica de l’atleta americà que desafià el plantejaments de supremacia racial que imperaven a l’Alemanya nazi de l’època, doncs Jesse Owens, atleta afroamericà, va aconseguir quatre medalles d’or en els Jocs Olímpics de Berlín 1936: 100 metres llisos, 200 metres llisos, salt d’allargada i com a membre de l’equip de relleus 4×100 metres.
Es pot dir que aquells jocs varen passar a la història, però també estaríem d’acord en concloure que tots, en la seva mesura, són recordats. Ara bé els Jocs de la XI Olimpíada de l’era moderna, celebrades a Berlín el 1936 estan envoltats d’una particular memòria que té com a protagonista la ciutat de Barcelona.
Ens remuntem cinc anys abans a la celebració dels indicats jocs, quan en el XXVIII congrés del Comitè Olímpic Internacional (d’ara endavant COI) – abril de 1931- s’havia de designar la ciutat que acolliria l’XI olimpíada d’estiu de l’era moderna. En aquest esdeveniment, la nominació se la discutien onze ciutats: quatre d’elles alemanyes, Frankfurt, Nüremberg, Berlín i Colònia; mentre que la resta repartides entre la ciutat d’Alexandria, Budapest, Buenos Aires, Dublín, Roma, Hèlsinki i Barcelona. El context internacional va voler que la ciutat fos Berlín amb 43 vots a favor, per davant de la segona classificada, Barcelona amb 16 vots.
Un any després del referenciat congrés, 1932, Adolf Hitler, austríac de naixement, es convertia en Canceller d’Alemanya i conseqüentment Barcelona aparegué en el mapa de l’olimpisme.
Una vegada Hitler es convertí en el führer de l’Alemanya nazi, les veus de boicot internacional als Jocs de Berlin del 36 prengueren força, doncs la celebració dels Jocs en un estat nazi, contrarià un important nombre de Comitès Olímpics Nacionals.
En aquest context, emergeix la ciutat de Barcelona com a impulsora d’uns Jocs Olímpics alternatius, populars i obertament considerats antifeixistes. Aquesta empenta, una vegada més fou activada per les entitats esportives de caràcter associatiu del territori català, les quals, integrades en el sí del Comitè Català pro-Esport Popular (CCEP), s’organitzaren per acollir l’indicat esdeveniment. Tanmateix, reberen el suport de les institucions governatives catalanes (la Generalitat de Catalunya) així com el del Govern Central del Front Popular els quals varen entendre el context com una oportunitat d’acollir l’esdeveniment esportiu més multitudinari del món. Cal fer l’incís que el govern central, va donar suport a la iniciativa, però a la vegada va mantenir el compromís en participar als Jocs de Berlín, una contradicció moral que pretengué ser compensada amb una injecció econòmica a favor de l’Olimpíada Popular de Barcelona 36.
L’anhel d’acollir les Olimpíades Populars, va prendre forma quan el COI i el mateix Comitè Olímpic Espanyol (COE) no s’oposaren a què la ciutat catalana acollís una alternativa esportiva amb els trets propis tant marcats i contraris als que es publicitarien a Berlín.
D’aquesta manera el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular, posà en marxa l’engranatge organitzatiu de l’esdeveniment, el qual ràpidament obtingué la confirmació participativa de 23 delegacions olímpiques, entre les més destacades els Estats Units d’Amèrica, França amb més de 1.500 esportistes, el Regne Unit i Suïssa.
El fet és que, la capital catalana, ja tenia assumit que acolliria l’Olimpíada Popular de l’any 1936, doncs ja disposava del cartell enunciatiu –obra de l’artista Cristóbal Arteche–, havia acabat les obres a un estadi olímpic que hauria acollit més de 5.000 atletes en la sessió inaugural, així com els allotjaments de la ciutat començaven a albergar més de 20.000 persones procedents d’arreu que presenciarien les competicions de les 16 modalitats esportives acordades per aquells jocs.
Però el juliol de 1936, finalment, Barcelona no va ser olímpica.
El que va truncar la celebració de la Primera Olimpíada Popular Barcelona 1936, va ser l’alçament militar que va provocar la Guerra Civil Espanyola i que duraria poc menys de tres anys, doncs el 19 de juliol d’aquell any, dia en què s’havia de fer la cerimònia inaugural dels Jocs, els militars de la ciutat catalana es varen rebel·lar contra l’autoritat militar, ocupant els punts clau de la ciutat.
D’aquesta manera es posava fi al somni d’una ciutat que hauria d’esperar cinquanta-sis anys per convertir-se en olímpica amb el fervor de Barcelona 92. Per altra banda, a Berlín, Jesse Owens guanyaria la Guerra Mundial de la ignorància.
Pere Vilà Professional del despatx Rebled Advocats
Bibliografia utilitzada
Colomé, G., “Deporte y relaciones internacionales (1919-1939): la olimpiada popular de 1936”.
Asín Fernández, E., “La política en las olimpiadas de Berlín 1936”
Chinchilla Marín, C., “Los Juegos Olímpicos; la elección de la sede y otras cuestiones jurídicas”.
]]>
