(Article publicat dissabte, 11 de novembre al Diari de Girona)
Avui recuperava un article que havia llegit fa uns mesos –crec que els fets havien passat a Canàries (enllaç a la notícia), però es podria situar en qualsevol lloc del país–, que deia que una persona havia llançat uns gossos per un barranc perquè ja no li feien servei. Es veu que havien estat gossos de cacera però ara ja eren grans i li feien nosa. No vaig poder evitar enrecordar-me de la seva mare, ja m’enteneu, tot i que segur que, pobra dona, no hi devia tenir cap culpa –o sí, no ho sé pas.
Això em passava al matí. A la tarda, passejant a la meva gosseta Kira, em trobava un senyor passejant també amb una gosseta, ja gran, d’uns 14 anys, que feia molt poc havia adoptat d’una gossera. Em vaig treure el barret, i em vaig quedar amb ganes de fer-li una abraçada.
Mai he pogut entendre el maltractament animal. I sempre l’he considerat molt perillós i amb la necessitat de la màxima protecció, com la penal. Una persona capaç de maltractar un animal és capaç de fer qualsevol altra cosa igual o pitjor. Suposa un acte cruel i vil que provoca repugnància. Sovint s’ha parlat de malaltia, també de costum o tradició. Jo prefereixo dir de manera clara que simplement hi ha gent dolenta, que gaudeix fent mal als altres, el que no pot trobar empara ni cap justificació enlloc.
Convé recordar, i aquí deixo la part més emotiva i introdueixo la part jurídica que em toca, que el Codi Penal, des de l’any 1995, castiga amb pena de fins a un any de presó a qui maltracti injustificadament un animal domèstic, provocant lesions que afectin greument a la seva salut o sotmetent-lo a explotació sexual. El delicte protegeix no només els animals domèstics, sinó també els amansats, els que habitualment estan domesticats, els que temporalment visquin sota control humà i, en general, qualsevol animal que no visqui en estat salvatge.
La pena es pot incrementar si s’han fet servir armes o altres objectes o mètodes perillosos, si hi ha hagut acarnissament, si es provoca la pèrdua d’un sentit, òrgan o membre principal, o si s’ha fet davant d’un menor d’edat. I encara més pena si s’ha causat la mort de l’animal. Llavors la pena de presó pot arribar a 18 mesos. Massa poc, que deia aquell.
Però el mateix Codi Penal preveu també qualsevol tipus de maltractament, sempre que sigui injustificat i cruel. En aquests casos la pena és només de multa, i pot comportar també la inhabilitació per poder fer una feina relacionada amb animals o simplement per tenir-ne.
Amb la reforma del 2015, es va introduir una nova forma de delicte de maltractament animal, responen així a un problema molt greu que es dona a la nostra societat, i que per desgràcia veiem any rere any, com encara està lluny de desaparèixer: l’abandonament. Crec que és important recordar a tothom, ja que he comprovat que encara hi ha molta gent que no és conscient d’això, que abandonar un animal domèstic (o qualsevol animal tal com ho he descrit abans) és un delicte. És cert que no comporta penes de presó, sinó que únicament una pena de multa (així com també la inhabilitació per poder fer una feina relacionada amb animals o simplement per tenir-ne); però la pena de multa és tant pena com la pena de presó o com qualsevol altra. No estem parlant de cap sanció administrativa. Estem parlant d’una pena per haver comés un delicte, amb tot el que això comporta.
Recordem-ho tots si us plau, sobretot quan arribi aquella època de l’any quan es fan tants abandonaments. I no ens reprimim quan tinguem coneixement d’un cas; recordeu l’obligació que té qualsevol ciutadà de denunciar tota conducta que pugui ser indicativa de ser constitutiva de delicte. Tolerància zero davant el maltractament animal.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
