(Article publicat dilluns, 4 de febrer al Diari de Girona)
Recentment parlava de la meva experiència en el 1r Congrés de Defensa de la Persona Jurídica, on es tractava el tema de la responsabilitat de la persona jurídica des d’una perspectiva processal, eminentment pràctica. En un fòrum on hi assistien jutges, fiscals, advocats externs i interns i oficials de compliment (Compliance officer), no deixava de sorprendre sentir afirmacions com que encara ens trobem en una fase embrionària del tema, on no està del tot clar a qui correspon la càrrega de la prova, on menys encara està clar quin ha de ser l’estatut processal de la persona jurídica, o si té o no els mateixos drets de defensa que una persona física, i també de com s’ha de mesurar la eficàcia del programa de compliment (Compliance).
He llegit últimament un article molt interessant del magistrat de la Sala Penal del Tribunal Suprem, Vicente Magro Servet, en què precisament fa una sèrie de reflexions sobre aquest últim punt, concretament, sobre la suficiència dels programes de compliment normatiu per part de les persones jurídiques (Compliance).
La primera reflexió, que comparteixo plenament, és que sorprèn a dia d’avui que encara siguin poques les empreses que disposen d’un programa de compliment. Jo afegiria més. Sorprèn a dia d’avui que moltes empreses no saben ni què és això del Compliance, tot i tractar-se d’una matèria introduïda al Codi Penal l’any 2010, en què hi ha hagut diverses condemnes fermes i de la que s’estan tramitant molts casos en els nostres jutjats, amb penes molt greus i de molta transcendència i afectació reputacional a les societats. Així ho vaig poder comprovar personalment en una reunió amb empresaris la primera setmana de gener, on la majoria d’empreses assistents, a les que precisament vaig explicar què era això del Compliance i la importància d’implementar aquests programes a la seva empresa, la majoria no n’havien ni sentit parlar.
La segona reflexió del magistrat, i que vull destacar especialment, és que les persones jurídiques gaudeixen també del principi de presumpció d’innocència, igual que les persones físiques, qüestió que, almenys en el congrés al que vaig assistir, va ser posat en dubte per algun magistrat i algun fiscal. Això és quelcom essencial per determinar qui té la càrrega de la prova, ja no només per determinar la pròpia existència del programa de compliment, sinó per acreditar que el mateix és adequat i eficaç, terminologia que tot i la seva ambigüitat és l’emprada pel Codi Penal.
La tercera reflexió que fa, molt interessant també, és com es pot valorar aquesta eficàcia i adequació del programa de compliment. En aquest sentit el magistrat veu factible la possibilitat que es practiqui una prova pericial per un expert en Compliance que pugui dictaminar sobre la suficiència del programa de compliment, el que ens deriva també a altres qüestions com la titulació d’aquests experts o la pròpia suficiència dels certificats de qualitat (Norma UNE 19601).
A part de les disquisicions jurídiques que es podrien fer en relació a aquest punt, i que segurament avorririen el lector, no puc evitar fer cert paral·lelisme amb la prevenció de riscos laborals, que és potser l’exemple més clar per poder fer entendre el Compliance. I és que el Compliance afecta totes les persones jurídiques, amb independència de la seva dimensió, de la seva activitat i de la seva estructura, siguin familiars o cotitzades, tinguin un consell d’administració o tinguin un administrador únic, però no totes poden ser tractades de la mateixa manera, sinó que tots aquests aspectes hauran de ser tinguts en compte, com no es podrà actuar igual en aquells casos en què es disposi de Compliance dels que no es disposi, i això sens perjudici d’analitzar la suficiència del programa, òbviament. I és que no és el mateix una gran corporació empresarial que una empresa familiar amb dos treballadors. Ni són iguals, ni se’ls pot tractar igual.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
