(Article publicat dimecres, 14 de març al Diari de Girona)
Ja em disculpareu pel títol. Però, sí. Els homes parlem de mamelles, a vegades. No us penseu que sempre, però a vegades sí. En Lluís Salvadó també (enllaç a la notícia). No perdré ni un minut a dir que òbviament les paraules que va fer servir són clarament desafortunades, sobretot venint de tot un exsecretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Però el tema o la qüestió no és pas aquesta. La qüestió és si hem d’entrar a valorar o no les expressions que va fer servir quan aquestes es van produir en el marc d’una conversa absolutament privada.
Em sorprèn que les joventuts del seu partit li hagin exigit la seva dimissió per la seva actitud «masclista i racista» ja que contradiuen els valors i els principis ideològics del partit que representa. Només faltaria. M’agradaria pensar que no només del seu partit polític, sinó de qualsevol altra, vaja. També han criticat les filtracions interessades de l’Estat… Però hi torno a insistir: ¿Cal entrar a valorar una conversa privada entre dos amics que en cap cas estava destinada a sortir a la llum ni feta amb aquest propòsit i que ha estat filtrada de manera il·legal i vulnerant el seu dret a la intimidat?
Em sorprèn més encara que Barcelona en Comú hagi criticat durament al partit del senyor Salvadó dient que han «minimitzat, excusat i banalitzat les seves paraules», el que han trobat «indignant». La guinda l’ha posat el PSC dient que els estranya que el seu partit (ERC) no hagi demanat la renúncia de les seves responsabilitats. Ara ja la meva sorpresa ha passat a ser indignació.
Per descomptat desaprovo les paraules del Sr. Salvadó, però no podem passar per alt, com s’està fent, que es tractava d’una conversa privada. No vull ni arribar a pensar que es pogués filtrar una conversa privada meva amb els meus amics, on segurament n’haurem dit alguna de més grossa, de la qual en absolut em sentiria orgullós, però que en tot cas s’hauria fet dins un àmbit privat i íntim, en un context determinat, del qual la resta de gent no hauria de «fotre» res.
Si valorem més el contingut de les paraules que el fet de com s’han fet públiques (unes filtracions clarament il·legals), llavors els estem fent el joc als que han provocat aquesta il·legalitat. Però qui és el responsable? Qui ho ha filtrat? Qui ho ha publicitat? Qui se n’ha fet ressò? Qui ho ha criticat?
Per a mi el responsable ha estat, al meu entendre i amb tots els meus respectes, el cos policial que ho ha transcrit. No és pas la primera vegada que això passa. I segurament no serà l’última. Calia per a la investigació enregistrar aquesta conversa? Un cop enregistrada i comprovat que no té res a veure amb la investigació no es podia destruir? Per què es va transcriure? Tot allò que està escrit en un informe té tendència a fer-se públic més tard o més aviat, fins i tot els papers del Pentàgon. Senzillament, si no vols que surti no ho escriguis o ho recullis en un informe. Si ho fas, saps perfectament que tard o d’hora sortirà. Sempre passa així.
La llei reconeix el dret a l’honor, a la intimitat, i a la pròpia imatge. Si fins i tot les persones que han estat condemnades tenen dret a la seva intimitat, més encara les persones que encara estan sent investigades. Quan es fan seguiments o escoltes telefòniques és habitual que hi hagi moments i fets que no tenen res a veure amb la investigació i dels quals no es fa referència en els informes policials. És normal, és lògic i és sobretot respectuós amb les persones que estan sent investigades.
La pregunta seria: per què o, amb quina intenció, la persona responsable de la investigació que està duent a terme recull una conversa entre dos amics que no té absolutament res a veure amb els fets que està investigant? És més greu el contingut de la conversa que la vulneració del seu dret a la intimitat?
No fa pas gaire em vaig trobar amb un tema molt similar, on un mitjà de comunicació va transcriure literalment una conversa privada en què un dels investigats posava a parir part dels seus companys de feina. No els tirava floretes, precisament. Hi va haver reaccions de tot tipus. Però n’hi va haver un que va disculpar el seu company, segurament també amic, dient que entenia perfectament que les paraules que havia dit s’havien fet dins una conversa privada i íntima, i que no el jutjaria pas per aquella conversa sinó per tots els anys d’amistat acreditada i demostrada en diverses situacions. Ni més ni menys del que ha demanat Lluís Salvadó…
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
