(Article publicat dijous, 21 de febrer al Diari de Girona)
Els que des de dimarts de la setmana passada han estat enganxats a les pantalles de la televisió, mòbil o ordinador seguint el judici, i que no havien presenciat mai cap judici penal celebrat en aquest país, segur que esperaven molta més acció, i és que quan pensem en un judici ens imaginem discussions acalorades entre les defenses i les acusacions, i constants exclamacions de «protesto!», com ens mostren les sèries d’advocats produïdes als Estats Units, com Suits. Com s’ha pogut veure, almenys fins ara, hi ha hagut, tot i la tensió que ineludiblement planeja sobre la Sala, certa quietud, i el president del Tribunal només ha hagut d’intervenir, sobretot, en els interrogatoris del fiscal i de l’advocada de l’Estat quan ha considerat que les preguntes eren reiteratives, ambigües o fútils.
I és que, en la pràctica processal espanyola, això del «protesto» per expressar la desaprovació envers les preguntes de l’advocat o la part contrària no és gens habitual. És més, sembla gairebé com si als jutges i tribunals els molesti la constant formulació de protestes, doncs suposa una interrupció del normal esdevenir de la vista oral. A més, els jutges i tribunals entenen que per vetllar per l’equilibri en el procés n’hi ha prou amb el seu criteri com a directors del mateix. En canvi, en aquest aspecte, el sistema nord-americà atorga un paper menys rellevant als jutges, que esperen que les parts formulin la protesta que creguin oportuna, per després decidir sobre la seva admissió o inadmissió.
També amb relació al paper dels jutges, cal destacar l’absència de la figura del jutge instructor als Estats Units, ja que allà els jutges no tenen un rol investigador, sinó que aquest correspon exclusivament a la Fiscalia i la policia, limitant-se els jutges a controlar la legalitat d’aquesta investigació. A Espanya, en canvi, el jutge instructor dirigeix la investigació, duent a terme totes les actuacions que creu necessàries per a l’esclariment dels fets, i decideix sobre qüestions tan rellevants com la presó provisional. Finalitzada aquesta instrucció (investigació), el jutge instructor ha de decidir si hi ha indicis racionals de criminalitat per processar l’investigat, és a dir, ha de decidir si les proves que s’han presentat són suficients per iniciar un judici contra qui és acusat d’un delicte.
Als Estats Units, en canvi, i llevat d’excepcions, això ho decideix un gran jurat o jurat d’acusació, un grup de ciutadans que, a partir de les proves presentades per la Fiscalia, ha de decidir si l’investigat és processat o no, és a dir, si s’inicia o no un judici contra aquesta persona.
Una altra diferència a destacar recau en l’abast del dret a no autoincriminar-se, reconegut en l’article 24 de la Constitució espanyola, i la Cinquena Esmena de la Constitució dels Estats Units. A Espanya, l’acusat pot contestar en seu de judici a les preguntes de la defensa i les de l’acusació, només a les preguntes d’una de les parts, o pot decidir no declarar, i en tots els supòsits pot decidir quines preguntes contesta, i quines no. A més, l’acusat no té el deure de dir la veritat. En canvi, als Estats Units l’acusat pot decidir no declarar, però si ho fa, ha de contestar a totes les preguntes que se li formulin, tant de la defensa com de l’acusació i, a més, té el deure de dir la veritat.
El dret de l’acusat a no declarar implica que no es pot concloure la seva culpabilitat pel simple fet que aquest hagi decidit guardar silenci, i encara menys pot utilitzar-se el seu silenci per substituir o complementar la falta de proves de càrrec suficients contra ell; recordem que la presumpció d’innocència és un dret fonamental aplicable en tot el procés, fins que no es dicti, si és el cas, sentència condemnatòria. No obstant, aquest dret de guardar silenci no és un dret absolut, i en cas que, a la vista de les proves incriminatòries presentades per l’acusació, una explicació de l’acusat resultés altament necessària per desvirtuar els fets, i aquest igualment es negués a declarar, s’entén que no hi ha cap explicació possible, i aleshores el silenci pot tenir la virtualitat de corroborar els fets dels quals se l’acusa i, per tant, la seva culpabilitat.
Ja sigui a Espanya o als Estats Units, el sistema judicial de cada país té les seves particularitats, que es troben intrínsecament vinculades a la seva història i cultura. Diferències a part, el més important és el més absolut respecte dels principis del Dret penal, doncs és, de totes les branques del Dret, la que preveu una de les conseqüències més greus en cas de sentència condemnatòria: la privació de llibertat.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella en col·laboració amb Núria Colomer Surinyach
Advocats a Rebled Advocats
