El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en una sentència de data 17 de desembre de 2015, en l’assumpte C-407/14 Arjona Camacho / Securitas Seguretat Espanya S.A, ha declarat que, mancant disposició del Dret nacional que permeti l’abonament de danys punitius a la víctima d’una discriminació per raó de sexe, l’article 25 de la Directiva 2006/54 no preveu que el jutge nacional pugui condemnar per si mateix a l’autor d’aquesta discriminació a l’abonament de tals danys (la notícia).
Aquesta sentència té una gran rellevància, doncs, per primera vegada, un jutge nacional preguntava al TJUE si la Directiva 2006/54, de 5 de juliol, relativa a l’aplicació del principi d’igualtat d’oportunitats i igualtat de tracte entre homes i dones en assumptes d’ocupació, autoritza al jutge nacional a condemnar a un acusat de discriminació per raó de sexe a pagar una suma addicional que, malgrat anar més enllà de la reparació íntegra dels danys i perjudicis reals soferts per la víctima, serveixi com a exemple per a uns altres.
Els fets
La demandant va començar treballar com a vigilant de seguretat a jornada completa per a una empresa de seguretat. Va ser objecte d’acomiadament disciplinari quan es trobava embarassada de varies setmanes, encara que poc després va avortar.
Després d’intentar infructuosament la conciliació amb l’empresa, l’actora va presentar una demanda davant el Jutjat Social núm. 1 de Còrdova. D’una banda, sol·licitava que es declarés la nul·litat del seu acomiadament per constituir una discriminació per raó de sexe i, per un altre, demanava una indemnització de 6.000 euros pels danys morals soferts.
Plantejament de la qüestió al TJUE
El jutge espanyol considera que l’acomiadament de la demandant va ser nul, per constituir clarament una discriminació per raó de sexe. Per això, té intenció de concedir-li una indemnització per danys i perjudicis que s’eleva a 3.000 euros, import que considera suficient per a la reparació del dany sofert.
No obstant això, dubte del caràcter suficient d’aquesta compensació respecte de l’autor de la discriminació, doncs en la seva opinió l’art. 18 de la Directiva 2006/54, relativa a l’aplicació del principi d’igualtat d’oportunitats i igualtat de tracte entre homes i dones en assumptes d’ocupació, sembla exigir als Estats membres mesures que, a més de reparar el dany causat, dissuadeixin als autors de la discriminació d’adoptar de nou aquest comportament en el futur.
El jutge espanyol estima que aquest objectiu dissuasori s’aconseguiria si pogués condemnar a l’empresari al pagament de 3.000 euros addicionals en concepte de «danys punitius», concepte que és aliè a la tradició jurídica espanyola –de manera que el Dret nacional no li faculta a dictar aquesta condemna. En conseqüència, pregunta si la Directiva autoritza al jutge nacional a condemnar a un acusat de discriminació per raó de sexe a pagar una suma addicional que, malgrat anar més enllà de la reparació íntegra dels danys i perjudicis reals soferts per la víctima, serveixi com a exemple per a uns altres (a més del propi autor del dany) -sempre que aquesta suma es mantingui dins de límits raonables i proporcionats.
En aquest assumpte han presentat observacions els Governs espanyol i del Regne Unit i la Comissió.
Conclusions de l’Advocat General
En les seves conclusions, l’Advocat General Mengozzi, proposava al TJUE que, en la seva futura sentència, respongués al Jutjat social núm. 1 de Còrdova que la Directiva dóna als Estats membres llibertat per triar els mitjans que han de posar en pràctica per garantir que la reparació o la indemnització oferta a les víctimes de discriminació per raó de sexe sigui dissuasòria, sempre que es garanteixi el compliment de l’objectiu que persegueix.
Encara que no s’oposa al fet que ho facin, no exigeix als Estats membres que prevegin la concessió de danys punitius a la víctima d’un acomiadament discriminatori per raó de sexe.
En tot cas, el jutge nacional no pot condemnar a l’autor de la discriminació a tals danys si el Dret nacional guarda silenci sobre aquest tema, com ocorre en el cas espanyol.
La Sentència del TJUE
En la seva sentència, el TJUE declara que la Directiva exigeix que els Estats que trien una forma pecuniària de rescabalament del perjudici sofert com a conseqüència d’una discriminació per raó de sexe, i introdueixin en el seu ordenament jurídic intern, segons els mitjans que triïn, mesures que prevegin el pagament a la persona lesionada d’una indemnització i d’interessos que cobreixin íntegrament el dany sofert, amb la finalitat de que es repari o indemnitzi de manera dissuasòria i proporcionat aquest perjudici.
El TJUE de Justícia secunda la posició expressada per l’Advocat General Mengozzi en les seves conclusions i considera que l’efecte dissuasori real buscat per la Directiva no implica que hagin de concedir-se a la persona víctima d’una discriminació per raó de sexe danys i interessos punitius, que van més enllà de la reparació íntegra dels perjudicis efectivament soferts i constitueixen una mesura de sanció.
Igual que l’Advocat General Mengozzi, el TJUE assenyala que la Directiva permet als Estats membres adoptar mesures que disposin el pagament de danys i interessos punitius a la víctima d’una discriminació per raó de sexe, però no els obliga a això.
Destaca que, atès que la figura dels danys i interessos punitius no existeix en Dret espanyol, de manera que no hi ha cap disposició que permeti el seu pagament a una víctima de discriminació per raó de sexe, la Directiva no autoritza al jutge nacional a condemnar per si mateix a l’autor d’aquesta discriminació al pagament d’aquests danys i interessos.
El TJUE (Sala Quarta) declara:
«L’article 18 de la Directiva 2006/54/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 5 de juliol de 2006, relativa a l’aplicació del principi d’igualtat d’oportunitats i igualtat de tracte entre homes i dones en assumptes d’ocupació, ha d’interpretar-se en el sentit que, perquè el perjudici sofert com a conseqüència d’una discriminació per raó de sexe sigui efectivament indemnitzat o reparat de manera dissuasòria i proporcionada, aquest article obliga als Estats membres que trien la forma pecuniària a introduir en el seu ordenament jurídic intern, segons els procediments que determinin, mesures que estableixin el pagament a la persona que ha sofert un perjudici d’una indemnització que cobreixi íntegrament aquest perjudici».
]]>
